Ja sabíem que les setmanes que van des de l’última aturada de seleccions fins al parèntesi del Mundial de Qatar serien dies intensos per a tots els equips, però segurament pocs imaginaven que el Barça de Xavi hauria de veure’s obligat a jugar dues o tres finals, que ens agradi o no marcaran l’èxit o el fracàs d’aquest primer any de projecte i qui sap si de tot el projecte sencer. No hauria de ser així. L’equip de Xavi necessita el seu temps per madurar, per descobrir el seu sostre i per ser capaç de donar el màxim nivell amb regularitat i sobretot en els partits que més ho requereixen, però el futbol té uns ritmes i la competició uns altres. I en aquesta equació, la compressió del preMundial actua com a accelerador i el sorteig de la Champions com a multiplicador.
El Barça té una necessitat econòmica, social i institucional que la temporada marqui un abans i un després respecte d’uns anys de descomposició i enlairi una nova era de victòries. Per això s’han pres decisions rellevants, s’han acceptat riscos, s’ha invertit molt i s’ha construït una plantilla important. I l’equip respon i va cremant etapes, com ho demostra que aquesta setmana hagi recuperat de mans del Reial Madrid un liderat a la Lliga que havia perdut fa més de dos anys, després de saldar les set primeres jornades guanyant sis partits, no perdent-ne cap i encaixant només un gol. El resultadisme no serveix per construir res perdurable i digne d’admiració, però mentre els resultats mesurin l’èxit, el resultadisme és una eina imprescindible. I en aquesta segona equació, la Champions no perdona.
El Barça de Xavi està traçant un camí raonable de creixement, però perdonar davant el Bayern (2-0) i merèixer millor sort al camp de l’Inter (1-0) no és suficient, perquè el posa entre l’espasa i la paret, amb l’obligació d’esmenar el doble error amb dues victòries al Camp Nou o l’amenaça del desterrament per segon any consecutiu a l’Europa League. En tres setmanes frenètiques, pràcticament a cara o creu, encadenarà duels contra Celta, Inter, Madrid, Vila-real, Athletic, Bayern, València i Plzen que el faran madurar de cop o estavellar-se. Més enllà que la UEFA ja hagi pres la seva decisió i l’hagi exhibit sense complexos via VAR tant a Múnic com a Milà, l’equip s’ha de centrar a jugar més, l’afició a posar-se les pil·les per empènyer com mai i el club a fer la seva feina. És hora de posar tota la carn a la graella i que el futbol decideixi.
