Aquella pilota groga, copiada de l’escut, al cercle central del Camp Nou semblava talment un enigma. Variant futbolera de llaç groc en record dels empresonats polítics, potser? Una manera ambigua de picar l’ullet sense necessitat de mullar-te, com acostuma aquesta junta? Bé, només era, finalment, part d’una composició. Es veu que complementava l’eslògan del mosaic triat per a l’ocasió. Una frase digna de Yoda, molt guerra de les galàxies, pur artifici superficial de cara a la galeria: «La pilota ens fa més». Ningú ens va esperonar, si anava d’això, a completar tan rebuscada frase, teòricament en suspens. Milers de ciutadans aguantant disciplinats la seva cartolina, que d’això dels missatges en partit gran el barcelonisme n’ha perfeccionat el hobby. Què ens fa més, la pilota? Ves a saber. Sort que vam traure l’entrellat de seguida. El lema d’ocasió sembla continuïtat coherent d’invents publicitaris que sonen fantàstics i després, si grates una miqueta, queden convertits en foc d’encenalls, farfolla pura. També, cert dia van cobrir el lateral amb allò de «La Masia no es toca» quan resulta el sector més rebregat i manipulat de la santa casa. També, certs anys ens arribàvem a creure i trobar sentit identitari en el «més que un club» i ja veus com l’han despullat, l’han barbaritzat fins a la mínima essència. Com tot és i ha de ser de consum ràpid, a poc de començar el matx van tenir el detall d’aclarir-nos el significat: És només la nova campanya del patrocinador. Ah, entesos. Esperem que els seguidors triats com a voluntaris inconscients de tal iniciativa comercial gaudeixin d’un descompte a les botigues del ram, un cop emprats com a mà d’obra de franc. Pel cap baix, a la del Barça per haver contribuït a l’enriquiment aliè gratia et amore.
I ara, com el que es porta molt enguany torna a ser la infiltració, les quintes columnes i el generar estats d’opinió via fake news o cavalls de Troia, benvinguda sigui en coherència la llibertat d’expressió que ratifiquen pancartes a favor de la llibertat de Rosell, cares gegantines de Núñez en processó, el protagonisme agressiu dels nois molt macos i tot allò que representi la diversitat del Barcelona. En cas de dubte, pregunteu a Òmnium i l’ANC. Fidel a la balança que regeix la seva gestió, naturalment no ha d’estranyar cap mena de mínima autocrítica ni proclama clara quan Bartomeu gaudeix d’interminables entrevistes radiofòniques de les que surt incòlume sense haver dit gaire, per no dir res. En tot cas, Segura queda confirmat, Robert pot presentar currículum allà on li plagui i l’opinió de Valverde no pinta res. Com tot resulta un prodigi de lògica i coherència, els jugadors improvisen un final de festa després del clàssic, els directius diuen que no saben res però algú va posar el confeti i aquí, pau que després ja buscarem la glòria. Com diu Bartomeu, els missatges clars i entesos. En tot cas, problema nostre si no trobem sentit a res del que apuntem en línies anteriors. Estem en les millors mans possibles al planeta. Llàstima que no ho comprenguem i ens vinguin al cap massa sovint aquells que, entestats en seguir aficionats a la pilota malgrat la barra i el surrealisme imperants, afirmen que un altre futbol és possible i odien el futbol modern, l’art degenerat en que han convertit el Barça en només vuit anys. Si algun dia tot plegat guardava algun sentit, ara abandonem qualsevol esperança. Triomfa el desori inexplicable a tots nivells.
