Més confirmació que sorpresa: la retirada de Pau Gasol ja semblava un fet irreversible quan va acomiadar la temporada anterior instant a la reflexió personal. És fàcilment deduïble que la seva recent paternitat l’ha empès cap a una decisió que, en termes biològics, tampoc podia perllongar-se gaire més. S’esvaeix, així, la utopia de veure’l jugar novament al Barça -i amb el seu germà- i de ben segur que entre els reptes futurs hi ha el d’aprendre a conviure lluny de la pressió i la rutina disciplinària d’un equip, a l’hora de fer que l’espina de no haver conquerit l’Eurolliga deixi de ser dolorosa.
Igual que ho fou Sabonis abans i Dueñas al mateix temps, la gegantina presència de Gasol el va fer únic i aquella final de Copa de 2001 contra el Madrid el va convertir en irresistible a ulls de l’NBA, sempre famolenca d’arrabassar estrelles emergents i anar empobrint les lligues europees.
Més enllà dels elogis i el palmarès, del qual hom pot recrear-se a la Viquipèdia, la caverna mediàtica perd un altre producto nacional i es va quedant orfe de símbols esportius amb què tapar les misèries d’una nació discutible per acomplexada. Els genolls de Nadal l’aboquen a un horitzó curt, Alonso corre el risc de degradar un passat joiós a còpia de decepcions presents i el bàdminton és massa underground per sostenir molt temps l’èpica de Carolina Marín. El 12+1 d’Ángel Nieto constitueix una antigalla que, per la distància generacional, cap mitjà invoca. Resulta complicat exigir a un professional que es mulli en termes polítics, atesos els nombrosos compromisos publicitaris que tenen: el de Sant Boi no n’ha estat una excepció i tampoc es tracta ara de retreure-li.
Al Barça, que aprofitant el ressò internacional hauria d’haver reivindicat encara més la seva figura, també li ha de servir perquè, al marge d’un homenatge com cal, comenci a rumiar de quina manera ha d’apostar de veritat per la pedrera. L’últim jugador en despuntar-ne ha estat Navarro i ha plogut massa des d’aleshores. Potser més per la precarietat econòmica que per convicció -igual que succeeix amb el primer equip de futbol-, la “Masia de bàsquet” hauria de començar a donar fruits i no quedar-se en minuts testimonials.
La sensació és que Jasikevicius hi creu i el club s’hauria d’emmirallar en els Gasol per generar producte propi i retenir-lo el màxim d’anys possibles per tal que la secció torni a ser guanyadora. Això sí que ho pot controlar i és a les seves mans. Que aleshores determinada premsa se n’apropiï serà tant inevitable com irrellevant si contribueix decisivament a augmentar les vitrines amb la samarreta blaugrana.
