Els gols de Lewandowski, les victòries contundents, la solvència de l’equip, les cares noves, el gruix i nivell de la plantilla, la mentalitat del grup…, són moltes les virtuts, les conquestes i els canvis que han transformat el Barça de Xavi de ser aquell equip limitat i en certa manera resignat que era la temporada passada a ser l’equip competitiu i desacomplexat d’avui en dia. Però si hi ha un fet que crida l’atenció més que altres, aquest és la mutació d’Ousmane Dembélé. Si poséssim, un al costat de l’altre, el retrat robot del Dembélé dels últims cinc anys i el de les últimes cinc setmanes veuríem diferències de tota mena, que han convertit un jugador discutit i prescindible en un dels millors fitxatges de l’estiu.
El compromís no té preu
Dembélé va arribar al Barça després de declarar-se en rebel·lia al Borussia Dortmund, va costar 140 milions de traspàs, cobrava un dels sous més alts de la plantilla, mai va mostrar un especial compromís amb el club i la falta de sintonia a l’hora de renovar va fer que una gran part del barcelonisme (la majoria?) li posessin la creu tot i el seu talent. Aquest cop, però, Dembélé ha triat quedar-se, responent a l’interès i la confiança de Xavi; ha tornat a fitxar i aquest cop a cost zero i cobrant la meitat del que cobrava fins ara, i la seva implicació amb el projecte del club és ara inequívoca.
Adeu a la bombolla
Dembélé va arribar amb dinou anys, hàbits d’un nano privilegiat, mentalitat de vida resolta, poc predisposat a sortir del seu entorn i gens conscient de què vol dir ser un professional. Amics, pizzes, PlayStation, moltes matinades despert, zero disciplina, poca comunicació, nul·la integració i moltes lesions… es refugiava dins una bombolla. Avui, amb 24 anys, Dembélé és més madur, més persona, més responsable de les exigències de la seva professió, més conscient del seu rol col·lectiu del Barça i fins i tot fa entrevistes en castellà. Però sobretot és un futbolista més fiable.
De les jugades als partits
Dembélé era un geni que sortia al camp per fer genialitats, desplegar la seva velocitat, el seu talent en el regat i la seva capacitat de desequilibri… les seves jugades. Avui, surt a fer partits, el seu i el de l’equip. És capaç de tirar el carro, arriscant la pilota com sempre, però també llançant-se a terra per recuperar-la i tornar a la càrrega.
Entendre el joc, triar bé
Ens hem acostumat al mantra que Dembélé no entén el joc del Barça, sovint decideix malament o juga un partit diferent de l’equip, però alguna cosa ha après i Xavi segur que també ha estat una magnífica influència. El fet és que ja no és un cavall desbocat, fa circular la pilota, combina amb precisió i, si abans el buscaven només per fora, ara els seus companys també el busquen perquè lideri la jugada per dins, com va fer inventant-se una assistència a Ferran Torres davant el Viktoria Pilsen.
Responsabilitat tàctica
Una altre tret diferencial del francès era les seves desconnexions un cop perduda la pilota, les seves vigilàncies amb el comandament a distància, la seva escassa fiabilitat defensiva i també en això s’ha girat com un mitjó. És conscient que la seva missió no és només atacar com si s’hagués d’acabar el món i quan l’equip no té la pilota se’l veu sempre actiu, pressionant a dalt, robant pilotes o baixant per defensar les arribades del lateral rival.
D’aïllat a còmplice
El llenguatge corporal, les cares, els silencis, l’actitud introvertida, fins i tot aquell famós “no sap parlar” que li va dedicar un dia Messi, tot en Dembélé convidava a endevinar un cert aïllament respecte dels seus companys dins el terreny de joc. Avui no sembla quedar res d’aquella timidesa, les converses amb els companys no són estranyes, tampoc les mirades còmplices, ni les celebracions efusives.
De xiulat a aclamat
Dembélé va acomiadar la temporada passada amb molts xiulets, quan sortia i quan marxava del Camp Nou. Gran part del barcelonisme estava decebut, perquè hi veia un preu molt alt i un talent colossal, però un rendiment molt pobre, un munt de lesions i un compromís ínfim. En els primers partits d’aquesta temporada, però, ha deixat de ser debatut a ser determinant i ja l’hem vist sortir un parell de cops aclamat del camp.
