Molts cops constatem que l’esport d’elit viu instal·lat en un pla superior que allunya els seus Déus dels problemes terrenals, convertint els privilegis en norma i les normes en pura anècdota. Sortosament, no sempre és així i la decisió de les autoritats australianes de deportar Novak Djokovic per no complir el requisit d’estar vacunat contra la Covid-19 n’és un gran exemple i un avís a navegants. No ha estat fàcil, ell ho ha intentat amb tota la supèrbia, l’orgull i la jeta que sovint espatllen els ídols de masses. Pretenia jugar l’Open d’Austràlia sabent que per entrar al país cal estar vacunat, sabent que desenes de companys de professió s’han vacunat els últims dos mesos per poder-hi anar, sabent que qualsevol altra persona que vol entrar al país sense estar vacunada és deportada i pretenent que amb ell serà diferent, perquè és el número u del tenis mundial, perquè ha guanyat aquest torneig vuit vegades i perquè el món espera una altra victòria a Melbourne que desfaci l’empat amb Federer i Nadal i decreti el seu regnat històric amb 21 títols de Grand Slam. Si Djokovic no es vol vacunar, cal respectar la seva llibertat, però decidir té conseqüències i ell les coneixia. El que el govern i la justícia australiana han fet negant-li el visat és trencar la bombolla que tant el tenista, com el seu pare i tots els corifeus que han muntat el xou aquests dies, creien invencible; demostrar-li que ell no està per sobre de la pandèmia, ni de les servituds que imposa a la resta de mortals i que, si vol tornar a guanyar l’Open d’Austràlia, haurà de mentir menys i demostrar més respecte per aquell país, per la seva gent i pel mal tràngol que la pandèmia provoca cada dia a milions de persones allà i a tot el món.
També el futbol d’elit viu a la seva bombolla, viciada de contractes inflats, comissions indecents i una fam de riquesa que embriaga els jugadors, devora als clubs i genera dependència del negoci, que l’acaba allunyant de l’esperit del joc i dels valors esportius, socials i ètics que hauria de promoure o com a mínim respectar. L’exemple paradigmàtic és la disputa de la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita, cau d’un règim totalitari, repressor, sanguinari i aliè als drets humans. La deslocalització de la competició en si no té cap sentit des del punt de vista esportiu i social; només s’entén per la necessitat d’anar a parar la mà (120 milions d’euros fins al 2024) per alimentar aquesta roda insaciable. Encara que el preu sigui vendre’t a qui va ordenar el segrest, assassinat i esquarterament d’un periodista crític amb el règim (Jamal Khashoggi), o blanquejar a qui ha comès una autèntica massacre d’innocents al Iemen, o normalitzar un país que discrimina les dones, practica la nova esclavitud amb els treballadors immigrats i no respecta els drets que considerem inherents a l’ésser humà. Pots acceptar els diners amb la pinça al nas i dissimular, com va fer el Barça amb motiu de la Maradona Cup; o pots convertir-te en el campió del cinisme, com ha fet Luis Rubiales president de la Federació Espanyola de Futbol, venent-nos la burra que això és míster Marshall evangelitzant el tercer món i la Supercopa és «la fiesta del fútbol».
