De tots els mems i jocs de paraules enginyosos apareguts a les xarxes hi ha el nom ‘Novax Djocovid’ i, en termes seriosos, un refrany que recorda que quan t’has acostumat al privilegi, la igualtat et sembla una opressió. Aplicable a la història del Real Madrid, la frase il·lustra de manera adient uns fets surrealistes que dibuixen un personatge tèrbol a qui s’ha volgut disfressar de rebel contra una suposada dictadura mundial sanitària. Podem debatre si les normes d’entrada a Austràlia són justes o no i seria del tot legítim lluitar per canviar-les, però, un cop vigents, resulten d’obligat compliment per a un esportista d’elit i també pels anònims que són deportats cada dia, sense exempcions mèdiques ni recursos econòmics per pagar advocats, ni ressò als mitjans.
Nole s’ha saltat les lleis, ha mentit sobre la seva situació i manipulat un document en un marc molt delicat d’augment de contagis, mortaldat i desmantellament de la sanitat pública. Irresponsabilitat, egoisme i superioritat moral de qui pensava que estava per sobre del bé i el mal simplement per ocupar el primer lloc del rànquing, per la falsa impunitat de la fama o per haver presidit durant quatre anys el consell de jugadors de l’ATP. Qui sap. Un campió ho ha de ser també com a persona, donar exemple, inspirar credibilitat.
Al seu voltant, un culte epilèptic de vergonya aliena: des dels fans amb pancartes que el veien com a portaveu del negacionisme fins a la seva dona parlant sobre l’amor com a única llei. Menció apart pel pare, que el va comparar amb Jesucrist com quan Lennon va dir que els Beatles havien esdevingut més populars que la figura religiosa (i en aquest cas l’afirmació estava justificada). Com a contrast, la contenció covarda de la resta de participants.
‘Qui avisa no és traïdor’ o ‘Hate to say I told you so‘, com diu una cançó del grup suec The Hives, és una altra dita idònia per als qui, cegats per la idolatria, van per lliure fins que la realitat desfà el mite. Djokovic sempre ha estat un malcarat, amb nombrosos símptomes d’una manca de fair-play que alguns havíem assenyalat fa temps sense més resposta que una teòrica enveja: pèssimes excuses després de les derrotes, raquetes destrossades/llançades a les graderies o una desqualificació al darrer Open dels Estats Units per una pilota que va impactar al coll d’una jutgessa de línia. Si espremem l’hemeroteca podem recordar l’afinitat amb líders serbis de la guerra dels Balcans, unes declaracions en què assegurava que els tenistes masculins havien de cobrar més que les jugadores i, especialment, dos moments: un, amb motiu de la retirada de Naomi Osaka de l’últim Roland Garros quan la japonesa va alertar que les conferències de premsa obligatòries feien perillar la seva salut mental i aleshores Djokovic li va dir que les regles són les regles i, dos, quan el juny de 2020 va organitzar una competició que va generar diversos infectats.
Però anem al fons de la qüestió: el que volia Djokovic era conquerir un 21è Grand Slam per superar Federer i Nadal, ja es devia imaginar la festassa i l’ovació. L’obsessió competitiva l’ha incitat a pensar que el fi justifica els mitjans, però, per més que ho vulgui, el serbi no serà mai millor que Roger i Rafa de la mateixa manera que Cristiano Ronaldo mai serà millor que Messi. Ni dins ni, sobretot, fora. En un article anterior ja vam avisar de la necessitat de fugir del bucle estadístic inherent a una concepció capitalista de l’esport segons la qual el millor és qui més títols té, perquè el que realment compta és com i contra qui s’han aconseguit i és la qualitat dels rivals que posa cadascú al seu lloc i augmenta o resta el mèrit del campió. Djokovic, el Mark Lenders del tenis, només ha hagut d’esperar la decadència física de Federer i Nadal -en condicions normals molt millors que el serbi en herba i terra, respectivament- en forma de lesions; no és el mateix conquerir un Wimbledon contra Berrettini que davant Lendl, McEnroe o Becker. En qualsevol cas, si ho reduïm tot a l’àmbit quantitatiu -des d’aquest prisma el Madrid seria el millor equip de futbol de la història i tots sabem l’escassa higiene democràtica de llurs vitrines-, el tron només pot recaure en Navratilova (359 títols, 59 dels quals Grand Slams entre les modalitats individual, dobles i dobles mixtos) però també cal destacar els 109 títols de Jimmy Connors o “un tal” Bjorn Borg que, encara que pugui ser desconegut pels nadius digitals, amb 27 anys ja posseïa 6 Roland Garros i 5 Wimbledon. Quelcom insuperable. Les xifres, que en massa ocasions serveixen com a refugi d’anàlisis periodístiques superficials, s’han d’avaluar en la perspectiva i en el context.
Djokovic venia d’una segona meitat de 2021 farcida de decepcions: doble derrota als Jocs Olímpics contra Zverev a semifinals i Carreño en la lluita pel tercer lloc -origen de les raquetes destrossades i llançades a les graderies-, desfeta a la final de l’Open dels Estats Units contra Medvedev, revés a la Copa de Màsters amb els vuit millors on ni tan sols va assolir la final i un altre resultat negatiu a la Copa Davis. El títol al Màsters 1000 de París no era suficient consol i la pressió el tenallava: havia de guanyar a Austràlia com fos perquè el món se li rendís i l’ego se li inflés, però ha acabat deportat, amb risc de sanció i pèrdua de patrocinadors i la imatge d’un impostor en la línia de Ben Johnson o Lance Armstrong. El serbi és un frau: a veure si tothom obre per fi els ulls.
