William Wyggeston fou un comerciant de llana de Leicester que el 1499 esdevingué alcalde de la capital de l’East Midlands. Home extremadament ric, com molts dels seus contemporanis acabalats s’erigí en un filantrop rellevant. No debades aportà els diners necessaris per a la construcció del primer hospital de la ciutat, l’actual Wyggeston’s Hospital. A la seva mort, el seu germà Thomas continuà amb la tasca de beneficència endegada per William tot contribuint econòmicament a l’aixecament de la primera escola primària de la localitat. Una institució que, sota el nom de Wyggeston and Queen Elizabeth I College, es convertí el 1877 en una escola de gramàtica per a nois pionera a Leicester.
Set anys després, un grapat d’alumnes d’aquest col·legi formaren el Leicester Fosse, anomenat així perquè la majoria d’ells residien a la part occidental de la ciutat, aquella que per on passava l’antiga calçada romana que unia Exeter amb Lincoln, la frontera occidental dels territoris controlats per l’Imperi romà, que recorria en paral·lel un fossat (fosse en llatí) que servia per drenar la via. El 1889 el club es passà al professionalisme i l’any següent s’adherí a la Football Association. Després de diversos entrebancs, l’estiu de 1981 inicià la construcció del seu propi estadi a Filbert Street. Després de diverses ampliacions, el 1928 el recinte acollí a prop de 50.000 espectadors per veure un Leicester-Tottenham.
No és estrany, doncs, comprendre perquè el Leicester City FC és un emblema de la ciutat. Un equip arrelat a l’imaginari col·lectiu dels seus residents. Aquells que encara recorden el primer ascens a la màxima categoria del futbol anglès la temporada 1907/08, el dolorós 12 a 0 encaixat l’any següent davant el Nottingham Forest, l’aturada del campionat en motiu de la Gran Guerra, la cinquantena de futbolistes del club que van lluitar a la Segona Guerra Mundial (onze dels quals van caure en combat i quatre més foren condecorats) o quan el 1940 un raid de la Luftwaffe va malmetre part de la graderia principal del seu estadi. Paradoxalment, la mateixa que reconstruïren presoners de guerra alemanys.
Després d’alguns èxits aïllats, com l’obtenció de la Copa de la Lliga el 1964 i la Community Shield el 1972, el Leicester es convertí en un equip ascensor. Tot va començar a canviar al segle XXI quan després d’obtenir la Football League One la temporada 2013/14, dos anys més tard guanyà, per primer i únic cop a la seva història, la Premier League. Part d’aquell èxit, que molts titllaren gairebé de miracle s’atribuí a jugadors com Jamie Vardy —l’home gol de l’equip— o l’hàbil Riyad Mahrez i també al tècnic italià Claudio Ranieri. Un rodamón de les banquetes, entrenador d’aquell València del Piojo, Mendieta, Albelda, Cañizares i companyia, que després d’arribar al club anglès l’estiu del 2015 procedent del Mònaco es convertí en l’heroi d’aquell Lester campió.
En el futbol actual, però, la glòria —com la memòria— és efímera. Sovint es passa de l’èxtasi més desmesurat a la depressió més autodestructiva amb una celeritat que espanta. Malauradament, en la majoria de casos aquestes transicions extremes tenen més a veure amb els interessos que envolten al futbol que no pas amb les dinàmiques pròpies d’aquest esport.
Ara, després de nou mesos d’aquell triomf històric, el consell directiu del Leicester ha decidit destituir a Ranieri. The Thinkerman ja és passat al Leicester. La mala classificació de l’equip a la Premier ha motivat la decisió dels màxims dirigents dels Foxes. El fet que Ranieri fos l’entrenador que va dur al Leicester a conquerir el seu únic títol de lliga en 133 anys d’història no ha estat suficient per evitar el seu acomiadament. Perquè en el futbol modern actual el que es prioritza, per desgràcia, són els resultats. Poc importa el joc, si és més o menys atractiu, ofensiu o seductor, el que preval es guanyar. El palmarès, la classificació, els interessos econòmics lligats als drets televisius. Això és l’únic que compta i el que ha valorat Vichai Srivaddhanaprabha, el multimilionari tailandès que el 2010 es convertí en propietari del Leicester després d’eixugar el seu deute invertint 142 milions de lliures. Un altre empresari que utilitza un club de futbol com a trampolí per assolir visibilitat i fer negoci, alguns d’ells sota sospita, per cert.
Nou mesos li ha durat la glòria a Ranieri. Un període que ha finalitzat de la pitjor manera, de forma “inexplicable, poc respectuosa, imperdonable i trista” com ha descrit l’exdavanter i ara comentarista televisiu Gary Lineker. Que pensaria Wyggeston de tot plegat? Maleït futbol modern…
