Preferim els manuals d’autoajuda abans que els homenatges a contracor. Si caigués en mans receptives, sinceres i humils, el llegat de Johan Cruyff al F. C. Barcelona resulta un complet llibre d’instruccions cap a l’èxit. Posem encara el condicional davant perquè existeix cert percentatge de barcelonisme, aquest que sempre traspassaria Messi, entestat a negar l’evidència. El mal que causa el ‘nuñisme sociològic’, renoi. Són els que acostumen a mirar-se el melic, no ja el dit, quan assenyales la Lluna. Un any després, encara parlem força de la seva filosofia del joc i poc de la revolució que significà el personatge en l’ànima del barcelonisme. Aviat aprenguérem el seu ABC: Allò de que si la tens tu, l’altre no la té o que més val defensar a setanta metres de la porteria per estalviar ensurts, rebots i propiciar les calamitats pròpies d’un esport molt més fàcil del que sembla. Sovint recordem aquella anècdota prèvia a Wembley, quan un pesarós Núñez li expressà la seva por a repetir un daltabaix tan traumàtic com el viscut a Sevilla. La resposta de Cruyff comportava un tractat de positivisme, que ultrapassava els límits de l’esport per a convertir-se en lliçó de vida: les finals (o els reptes personals) son una celebració i es juguen per guanyar-les. Per tant, sortiu i gaudiu, deixeu-vos de pressions, tensions paralitzants, de seguir veient el got mig buit i a punt de trencadissa, pensament que només condueix a desgràcies. Comprovem que encara avui hi ha força gent pendent de donar-li un parell de tombs a tan evident ensenyança.
Així com avançà l’adveniment de la democràcia en els seus dies de futbolista revolucionari, el Johan tècnic executà en la pràctica allò que havien perseguit generacions de culers sense saber ni dissenyar els plànols. Un estil espectacular que conduís a la victòria, a oblidar penalitats gràcies al model propi, agosarat, buidat de complexos i urgències històriques. Res d’hagiografies, ni infal·libilitats. Com a professional, també fallava, s’equivocava i solia generar posicions de trinxera. O el seguies i estaves amb ell de manera incondicional o passaves de manera automàtica a les files adversàries. De fet, encara les manté perquè el barcelonisme es pot dividir en essència entre partidaris i lectors acurats del seu manual d’autoajuda i aquells que no suporten la genialitat, preferint una idea de normalitat i rutina que, normalment, acaba casada amb la mediocritat. Si el culer no visqués tan pendent de l’últim marcador que genera l’estat d’ànim extrem del dia, el llibret proporcionat per Cruyff hauria de ser text de capçalera, la Bíblia a seguir perquè les seves pàgines guarden resposta a qualsevol dubte o atzucac. Se’n podria escriure una enciclopèdia, però hem quedat entesos amb un article curt. Els homenatges de la directiva? Han fet el que corresponia per esborrar la seva mala consciència. Més que noms a estadis, carrers o estàtues, que també, que empenyin la Fundació Cruyff en favor de difondre la pràctica esportiva entre els febles i desvalguts. Ja van quedar prou retratats quan tocava mullar-se. Ara, que parlin amb fets discrets. Mai és tard per fer justícia.
