Poques vegades el Santiago Bernabéu té tanta raó com quan celebrava la victòria del seu equip al clàssic d’aquest diumenge al crit de Xavi quédate. Ja se sap que quan el madridisme està feliç -i ho està perquè guanya fins i tot quan no juga- el barcelonisme està obligat per contracte a deprimir-se i fer-se mal, sense adonar-se que el sarcasme i la burla delaten el temor que el Barça de Laporta i de Xavi tingui la clau per trencar l’statu quo. Estar decebut després de la doble sotragada amb l’Inter i el Madrid és de persones humanes; voler cremar les naus és de piròmans. I som aquí mateix. Més ben dit, seguim aquí mateix, fent pagar les urgències històriques a qui es posi per davant, tant se val un Koeman, com un Piqué o com un Xavi. L’entorn de l’equip està en mode autodestrucció. Busca culpables i dicta sentències segons gustos, manies i obsessions. Sobra estrès i supèrbia i falta convicció i paciència.

En futbol està tot inventat, fins i tot la temptació de pensar que fitxant molt el Barça podia aconseguir en temps rècord, un parell o tres de mesos a tot estirar, un equip a l’alçada de les expectatives, que competeixi amb els millors, que sàpiga sempre que ha de fer, que no acusi els cops, ni les lesions, que es cregui capaç de superar qualsevol obstacle, que no perdoni quan té ocasions, que no dubti en situacions crítiques, que els arbitratges lesius no el frenin, que se’n rigui dels grups de la mort, que destil·li alegria fins i tot quan se sent entre l’espasa i la paret, que atrapi el lideratge i no el deixi anar o que el campió vigent de Lliga i Champions no li pugui pintar la cara en 90 minuts. Doncs no, mirin, per acostar-se a aquest ideal, a més de fitxar fa falta temps per treballar i un cert recorregut per madurar. Agradi més o menys, ara mateix el Barça de Xavi és un adolescent en un món d’adults, com el Bayern, o l’Inter o el Madrid d’Ancelotti, que són molt més conscients del que són, del que poden fer i del que no els convé, s’angoixen poc i s’equivoquen menys.

El Barça necessitava tant enlairar-se, atraure inversors i vendre el producte, que no ha distingit prou el llistó de les seves ambicions, que són les d’un club gran, del de les aspiracions reals de l’equip, que són les d’un equip amb un enorme potencial de creixement. A la gespa, doncs, hi ha molta feina a fer, sense dubte, però encara en té més la junta directiva. En primer lloc per treure l’excés de pressió que té l’equip; en segon, perquè haurà d’encaixar el seu pla de reconstrucció econòmica en una realitat esportiva més modesta de la imaginada, i en tercer lloc perquè haurà de convèncer-se i convèncer tothom, que guanyar la Lliga o l’Europa League (o totes dues), lluny de ser un fracàs, pot ser una magnífica pista d’enlairament per al seu projecte.



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa