Hi ha qui està convençut que Espanya és Madrid i hi ha qui ho aplica fil per randa al futbol, amb el benentès que la Lliga espanyola és el Reial Madrid. Que Isabel Díaz Ayuso o Florentino Pérez vulguin vendre la moto, s’entén perquè és el que fan venedors de motos, trilers i estafadors i a més perquè és el seu hortet i els interessa que sigui el més ben regat, amb sequera o sense. Que la gent del carrer els ho compri entra dins la capacitat de cadascú per deixar-se portar a l’hort. Però l’Estat no s’ho pot permetre sense arriscar-se a la revolta o directament a la descomposició. I el futbol tampoc, si vol conservar l’essència del joc, la credibilitat de l’organització i el prestigi de la competició. I això és el que posen en greu perill arbitratges de part com el que diumenge passat li va prendre tres punts a l’Almeria per regalar-los-hi al Reial Madrid a plena llum del dia, amb premeditació, reiteració i traïdoria.
En aquest punt de la pel·lícula, tothom ha vist la seqüència d’imatges, decisions i manipulacions del VAR que van suposar la concessió d’un penal inexistent (gol) i un gol clarament il·legal a un Madrid que perdia 0-2 al Bernabéu, a banda de l’anul·lació discutible d’un tercer gol al seu rival, el cuer de la classificació. Les virtuts del VAR són objectives, especialment la seva capacitat per corregir errors greus, que es tradueix en més credibilitat de l’arbitratge i més protecció a la figura de l’àrbitre. Però el malús del VAR és el pitjor que pot passar, per a l’arbitratge i per al futbol, i les intervencions d’Hernández Hernández (VAR) en aquest partit van fer saltar pels aires tota espurna de virtut, de justícia i de credibilitat, va conduir al fracàs a l’àrbitre novell que s’estrenava sobre la gespa del Bernabéu i va degradar tot el col·lectiu arbitral.
Està clar que la introducció de la tecnologia no evita que les misèries dels àrbitres continuïn sent les mateixes. Existeix un madridisme sociològic, ja diagnosticat, que fa dècades que influeix, amb major o menor intensitat, en les decisions de camp i de despatx. Poc s’ha parlat de l’amnistia a Vinicius o a Valverde per agredir adversaris a cops de puny dins i fora del terreny de joc. I encara menys dels penals impossibles d’Araujo en els dos clàssics d’aquesta temporada, el que no li van xiular malgrat el placatge ostentós que li va fer un defensor blanc a l’Estadi Olímpic i el que sí que li van xiular a la final de la Supercopa per una mà tova a l’espatlla de Vinicius. I existeix també un madridisme mafiós o coactiu, com el que es practica a través de Real Madrid TV, que cada setmana amenaça el nom, la imatge, la tranquil·litat i la carrera de l’àrbitre que no apreciï, interpreti i apliqui el que ells determinen. El col·legiat Hernández Hernández ho ha patit en pròpia carn i avui, a la seu madridista, algú acaricia el gat, mentre el futbol s’ensorra.
