‘Ludòpates’ del futbol

"L'argumentari basat en valors universals que molts clubs volen impulsar des de les seves fundacions o àrees de responsabilitat social corporativa em grinyola quan veig els mapes dels seus patrocinadors"

Les cases d’apostes i els casinos online semblen ja una normalitat en el competitiu sector del patrocini esportiu a Espanya, des que a la temporada 2010-11 va haver-hi el primer contracte entre el Betis i la marca britànica Globet. De fet, la Premier League va ser la pionera en posar de manifest com aquest tipus d’empreses –molt més comunes a la cultura de les illes que a la Península– podien ser un dels principals finançadors dels clubs; i avui ja és fàcil veure com també són grans compradores de drets audiovisuals o patrocinadores individuals de jugadors i de canals de televisió tan concorreguts com el mateix BeIN Sports. El sector s’ho pot permetre: com publicava l’Abc aquest estiu, segons un informe de La Liga, el sector de les apostes arribaria a moure 500 bilions d’euros anuals, a nivell mundial.

 

En tot això, hi ha una cara amarga: entre el 2005 i el 2016 els addictes als jocs online han incrementat des del 0,5% al 14%, entre els atesos per ludopatia a l’Hospital de Bellvitge de Barcelona, i és la segona causa de tractament per addició al joc a Espanya. Unes dades exemplificadores, però que ens haurien de fer reflexionar sobre la irresponsabilitat que suposa, per mitjans de comunicació i organitzacions esportives, acudir en aquest tipus de finançadors. Certament, tothom recordarà com la culerada va posar el crit al cel quan Bwin o Beijing 2008 sonaven com a patrocinadors de la samarreta del primer equip. Davant dels valors que històricament ha entronitzat el FC Barcelona semblava una barbaritat vincular la imatge de l’entitat a una casa d’apostes o a un règim amb clares deficiències democràtiques. Llàstima que, al final, van arribar els qatarians, i el juliol passat Betfair.

 

Però, la responsabilitat social que haurien de tenir les organitzacions esportives o els mitjans de comunicació –com a creadors d’opinió pública que són– em genera incomoditat a l’hora d’acceptar aquest tipus de relacions empresarials. Ens trobem davant d’empreses que venen un somni de diner fàcil per a joves amants de l’esport, que amb l’excusa de començar com una diversió col·lectiva acaben veient la possibilitat d’enriquir-se: els diaris van plens d’històries tristes de joves atrapats a la mala vida, empobrits després de pensar que les apostes online els obrien una finestra de grans oportunitats.

 

Certament, la responsabilitat individual és la mare dels ous. Però, l’argumentari basat en valors universals que molts clubs volen impulsar des de les seves fundacions o àrees de responsabilitat social corporativa em grinyola quan veig els mapes dels seus patrocinadors. De la mateixa manera que no m’és gens còmode pensar que moltes famílies segueixen els partits de BeIN Sports i, al començament i a la mitja part, poden tenir un pseudoperiodista que, amb aire desenfadat, t’explica com enriquir-te amb els jocs d’atzar. I, un quart de cinc de la tarda, hora que va jugar el Barça a Mestalla la setmana passada, crec que es podria considerar horari protegit pels menors: la pornografia de l’atzar pot ser més escabrosa que la real.

Nou comentari