Le Cirque du Lionel

El Barça gaudeix Messi perquè és el millor de tots els temps, una llegenda en actiu, però també el pateix perquè la seva omnipresència fa difícil trobar alternatives de pes

Leo Messi encara té lluny la retirada, però ja és llegenda. Ha guanyat molt, quasi tot, i encara pot guanyar més, però no per això serà millor, perquè ja fa temps que va deixar de competir amb la resta de mortals. És el millor futbolista de tots els temps. I com els Beatles, Michael Jackson o Elvis Presley abans que ell, el Cirque du Soleil l’ha triat per inspirar un xou basat en la seva vida, el seu talent i la passió pel futbol, que la cèlebre companyia portarà a tot el món l’any que ve. Molts futbolistes han destacat per marcar diferències, pel seu talent amb la pilota, el seu lideratge o les seves conquestes, però cap com Messi ha estat capaç de fer de les proeses futbolístiques una rutina que ja dura més d’una dècada. I així continua, 33 títols i 563 gols després. La setmana passada a Wembley contra el Tottenham, dos gols, dos pals, dues passades de gol més i una victòria important al sac. Un altre dia a la seva oficina.

 

El barcelonisme, no cal dir-ho, és qui ha tingut el privilegi més gran. L’ha gaudit i el gaudeix tant que gairebé resulta pecaminós. I és clar, en el pecat hi porta la penitència. No és exagerat dir que el Barça pateix Messi per excés i també el pateix per defecte. Segurament això últim sigui més fàcil d’entendre. Si el Barça té al millor jugador del món, els seus gols, el seu desequilibri, el seu lideratge, té més possibilitats de guanyar, sigui quin sigui el rival. Quan ell no juga, o està esgotat, o el frenen, la cosa pinta pitjor per a l’equip. És pura matemàtica.

 

La qüestió de l’excés és menys cartesiana i més difícil de gestionar. Per què? Perquè hi ha dies, molts, en què es constata que si no és Messi qui fa la cosa (accelerar, desbordar o marcar la diferència) ningú més ho fa. L’últim exemple, la visita a Mestalla (1-1), quatre dies després del partidàs de Wembley. I llavors et planteges, és que la resta no poden o no en saben? No, no; ni són totxos, ni dolents, ni discrets. És, simplement, que el Barça actual està pensat, construït i organitzat al voltant de Leo Messi, per explotar el seu talent. El club ho fa tot per retenir-lo i acomodar-lo i això vol dir pagar, mimar, fitxar, consultar… I l’entrenador no pot fer altra cosa que estructurar l’equip en funció d’aquesta peça diferencial, cosa que l’obliga a buscar equilibris, tàctics i de tota mena, que no sempre són fàcils, ni estables.

 

En aquest ecosistema, Messi absorbeix el joc d’atac per talent, que li permet fer coses que altres no podrien ni en somnis; l’absorbeix per quota d’encert, que el converteix sempre en la primera opció i la més aconsellable per decantar la jugada d’atac; i l’absorbeix també per autoritat futbolística, que no només impressiona als rivals, sinó també als seus companys, que el busquen fins i tot quan el més fàcil seria tirar pel dret. El resultat és l’omnipresència. La temporada passada Messi va ser el jugador de l’equip que va jugar més minuts, el que va marcar més gols, el que va donar més assistències, el que va fer més cops la penúltima passada abans de gol, el que va driblar més rivals, el que va xutar més vegades… És brutal, sí, però quan la mediocritat a la Champions et despulla els defectes i t’aigualeix un doblet, t’ho hauries de fer mirar.

 

No és bo que Messi deixi de fer hat-tricks, però és pitjor encara que no hi hagi sempre bones alternatives, iniciatives al marge del guió principal, suma de talents. És inquietant ara i és aterrador quan un s’imagina el Barça d.M. (després de Messi).  Per això és clau que Coutinho assumeixi els galons que va deixar Neymar; que Suárez no visqui a l’ombra del seu amic Leo; que Dembelé no perdi el punt d’irresponsabilitat juvenil que el fa imprevisible; que Arthur agafi amb força el timó del mig del camp, i fins i tot que Valverde permeti a Malcom demostrar el que pot aportar. Perquè sense això, el present és discutible, però el futur és desolador.

Nou comentari