Lance Armstrong: que el temps no ens torni compassius

L'article d'opinió de Carles Batalla

Enmig de la jungla de crits, exclusives que fan figa, fitxatges retransmesos al minut com un Gran Hermano que finalment no arriben o tertulianes que paguen un comentari racista amb un expedient simbòlic, la cadena Vamos dedica de tant en tant peces que enalteixen el periodisme esportiu i porten el segell de Michael Robinson. En aquest cas, però, era la repetició del documentari La mentida sobre Lance Armstrong publicat ara fa vuit anys.

El pas del temps i, sobretot, l’enyorança sobre una època daurada del ciclisme que dibuixa aquesta peça, no ens pot fer caure a la temptació humana de sentir pena pel texà. Símbol de la superació americana que tant agrada –hi va contribuir el fet de ser parella d’una cantant d’èxit-, el frau s’havia anat cuinant a foc lent, però de bon principi les flames només socarraven els altres. Mentrestant, ell s’anava creient les mentides i les reproduïa.

La complicitat i la connivència dels organismes internacionals amb la fundació de la polsereta groga ho anava tapant tot i prevalia l’estètica capitalista de la xifra (7 Tours) i les fotografies amb pacients als hospitals -si eren menors, millor-. La idolatria irracional dels devots i/o contribuents anava folrant la bombolla i ell es defensava amb l’argument del poderós o del govern que embolica la troca: els altres són conspiranoics o m’envegen.

Amb molt més retard que Ben Johnson, però, l’heroi va caure. I de cop, un plató sense patrocinadors, contractes, reputació, ajudes… Però que no us faci llàstima, atès que no només avui en dia continua defensant la validesa dels seus títols –amb el pretext que tothom es dopava- sinó que el teòric ostracisme no va desembocar en ruïna econòmica i vicis, com sí ha succeït amb un munt de ‘joguines trencades’.

Al contrari: la mateixa competitivitat agressiva –amb la qual el 2009 va pujar el Mont Ventoux hiperestimulat-, que en el documentari exhibeix contra rivals, examics, premsa… és a dir, contra tots aquells qui s’atrevien a desmuntar la idíl·lica versió oficial, la manté en els negocis. La mateixa voracitat que li servia per contractar els millors assessors legals amb l’objecte d’anul·lar qualsevol procés judicial li ha permès invertir en un grapat d’empreses. Continua sent un milionari capritxós encantat d’haver-se conegut, com deien de Pedro Ruiz.

Desconec si des dels despatxos continua vivint de l’engany –no en tinc cap prova, tampoc massa dubtes- però la sensació és que Armstrong sempre en vol més i mai no en té prou, perquè no suporta perdre i farà el que calgui per ser el millor, sentir-s’hi o que l’identifiquin amb el triomf. Allò del fi que justifica els mitjans. Que el brillant muntatge del documentari o l’èpica dels pedals no ens faci oblidar que un trampós manipulador és un malalt crònic. I mai ho supera.

Nou comentari