Seient lliure, vet aquí l’enèsim exemple d’una bona idea mal executada. O com diria la padrina, feta la llei, feta la trampa. La primera derivada, previsible, consisteix en desviar l’atenció quan toca respondre a la notícia, posar el focus en una altra banda enlloc de replicar amb arguments de pes que anul·lin els càrrecs. Per començar, això d’especular amb els seients grinyola força, esvaïda la voluntat d’oferir presència als no abonats. Ara només importen els guiris de butxaca fàcil. Així es varia l’ADN, l’Estadi passa a versió futbolística de la Sagrada Família i s’extirpa el clàssic de les mocadorades de protesta, detall que els hi va de conya. Quin turista seria tan irreverent com per bramar al Liceu? La manera tradicional de protestar per la gestió de la directiva ha quedat desada en els prestatges històrics, una més en el lifting de transformació de la identitat col·lectiva. Surt el vicepresident i carrega fort contra els periodistes de TV3, la seva pel que creu, de la seva propietat, obligada per interessos compartits a escriure al dictat tal com acostumen altres, mesells aferrats a aquesta peculiar repartidora.
Deuen creure que les línies editorials van en el paquet i, per tant, les poden intervenir a voluntat. De manera natural en ells, no hi ha respecte cap a aquells que fan la seva feina, l’obligada i acostumada en democràcia, consistent en assenyalar bonys i berrugues, en dir-li al rei que va despullat. No s’esperaven això, confessa Cardoner. S’atreveix inclús a considerar que no és notícia, fidel al tòpic de que qualsevol agosarat amb ínfules sap de futbol, comunicació i dones només pel fet de ser qui és, pretesament superior a la resta de mortals. Han confós de tal manera els termes que s’han cregut la brama que la televisió nacional els hi deu bona part del share. Per tant, creuen que poden remenar les cireres i es permeten el luxe d’anunciar ‘accions legals’, exigir que demanin disculpes sense rebatre ni un sol dels arguments presentats per col·legues que saben realitzar perfectament la seva feina i ens mereixen màxima credibilitat. Al cap i a la fi, ells l’han perduda fa temps. En canvi, quan els hi sembla, poden suggerir que els enviïn al racó de pensar, que els marginin en el seu lloc de treball si no fan bondat. Només volen i valoren aquells que acoten el cap i busquen continuïtat a l’aparador, ambició que no guarda res a veure amb l’exercici d’un ofici tan imprescindible com en baixa forma. Quan convé, premien fidelitats amb portes giratòries d’aquelles que sobten i espanten en una societat de ple dret, en temps de nova política. Algun dia igual ens dóna per parlar de les pressions als mitjans, pocs, que encara emparen als escassos dissidents, cada dia menys, entestats en no riure’ls-hi les gràcies ni esperar cap engruna del seu banquet. Els menystenen, els etiqueten de laportistes quan només són independents i s’escuden en els propis, amb qui comparteixen voluntat de negoci i domini del relat, del discurs que empassa la gran majoria de la massa social, en detriment de la bona marxa del club.
A Cardoner, conegut com el nietísimo en renom que li escau com un vestit a mida, li convenia recordar ara que la seva és seva i que el 92% dels socis són compatriotes. Vaja, segons bufa el vent, toca barretina i flabiol, segons com no cal molestar als milions de seguidors forans. Un prodigi de coherència. Els hi toca el voraviu això que denuncii algú considerat de propietat, al servei, destinat a callar i a perpetuar el seu mandat més que qüestionable. Ja sabem amb qui ens juguem els quartos. Exhibeixen tics perillosos, d’amos de la finca que no han de donar explicacions. Deuen creure que el club és seu i la professió, uns poca-roba afortunats de ser els palmeros d’en Peret.
