El naixement del Comitè de Defensa de la República del Barça, posat en funcionament en les darreres setmanes, ha tornat a situar el club blaugrana al capdavant dels moviments socials provinents de l’esport. Cap altra entitat esportiva pot arrossegar tanta massa i generar tant seguiment mediàtic com el Barça. L’empresonament del vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Oriol Junqueras, dels consellers i conselleres Romeva, Turull, Rull, Forn, Bassa, Borràs, Mundó i dels president de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, ha despertat el sentiment democràtic de bona part del barcelonisme, que ha rebutjat públicament les decisions judicials i l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per part del govern de Mariano Rajoy.
Més enllà dels crits a l’estadi, una d’aquestes reaccions és la creació del CDR del Barça, un comitè que s’ha unit a la resta de CDRs vinculats majoritàriament amb barris, pobles, ciutats i comarques catalanes. Perquè el Barça és únic. I ho és gràcies a la seva gent, la que històricament ha forçat les juntes directives -els seus representants- a seguir unes directius clares envers les situacions de compromís amb el país, amb les institucions, la llengua, la cultura i les tradicions. “El senyor Viñas demana a la nova junta que segueixi dins el club i fora la mateixa catalanitat que ha portat aqueixa”, s’explicitava en l’acta de l’Assemblea General del 17 de juny del 1917, el dia que Hans Gamper fou nomenat president per tercera vegada i poc abans que el club s’adherís a la campanya per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1918 que l’elevaria a ser considerat “el club de Catalunya”.
El Barça no són les juntes directives. El president i els seus companys en són els representants oficials, les persones que en prenen les decisions més importants, però mai tenen més pes social que els seus propietaris, encara que ja només signifiquin un 2% del pressupost. Números, en definitiva. Diners. Però a l’hora de la veritat, qui tria i fa fora presidents són els socis i qui vota en un referèndum per l’estadi són els seus associats, més enllà de l’adoctrinament en l’opinió que se’ls pugui injectar a nivell mediàtic. I ara, la majoria de grups d’animació de l’estadi i el Palau Blaugrana, a més d’associacions i organitzacions independents de socis s’han unit per donar forma al CDR del Barça. Perquè el club són ells. La gent. Els qui es manifesten als carrers. I aquesta gent demana justícia i llibertat. El diàleg, el respecte i l’esport el deixen per a la junta. Els carrers, el Camp Nou i el Palau Blaugrana seran sempre seus.
