Les nacions acomplexades o, millor dit, les que saben -i mai confessaran- que no han sorgit de la voluntat pacífica sinó del dret de conquesta, acostumen a recórrer als herois esportius com a elements de cohesió. Quan les “glòries esportives que ‘campean’ per Espanya’ –els mateixos que quan perden donen la mà- ja s’havien espremut molt com a ambaixadors patriòtics, fou el torn del 12+1 d’Ángel Nieto. Més tard, Severiano Ballesteros en qualitat d’embocador-seductor, Fernando Martín com a pioner a la millor lliga de bàsquet del món o els Gasol, ja amb la normalització de les sigles ÑBA.
En el cas de Carolina Marín i Ander Mirambell el fervor va ser proporcional al caràcter minoritari de dos esports com el bàdminton i l’skeleton, respectivament. Amb Carlos Sainz i Fernando Alonso els mitjans semblaven haver trobat una nova mina, però els resultats no els van acompanyar prou fins que va arribar Rafa Nadal i els seus bestials registres. Carlos Alcaraz té tots els números d’agafar-li el relleu perquè el supera en espanyolisme i madridisme. Rafa anava molt més enllà de la ‘fúria roja’ o dels ‘hispans’/les guerreres d’handbol. I encara més si comparava l’independentisme amb saltar-se un semàfor, ben al marge d’operacions urbanístiques de dubtosa legalitat a Ses Illes o d’acusacions de dopatge, tan invisibilitzades com la presumpta violació de Cristiano Ronaldo en comparació amb el cas Alves.
A l’altra cara de la moneda, però, apareixen il·lustres figures caigudes a l’oblit. Potser el més representatiu respon al nom de Johan Muehlegg, que nacionalitzat espanyol va obtenir tres medalles d’or als Jocs Olímpics d’hivern de Salt Lake City de 2002 en esquí de fons. De fet, el 25 de febrer se’n compliran 22 anys. Per fi Paquito Fernández Ochoa i la pobra Blanca podien tenien continuïtat. En qüestió d’hores, aquest esportista d’origen alemany s’havia transformat en ‘Juanito’, sobretot per aquell diari de Marca que el 1997 havia gosat titular ‘Moro, plata y bronce’ amb relació al triomf de Hicham El Guerrouj per davant de Fermín Cacho i Reyes Estévez en una final de 1.500 metres.
Però les normes no perdonen i Muehlegg, igual que Lance Armstrong, va ser caçat: un positiu inapel·lable va fer que li retiressin els tres metalls i per art de màgia es va convertir novament en Johan. Un frau, un ultratge per a la caverna mediàtica. Va escriure un llibre, sosté que el rei emèrit li va enviar una carta d’agraïment per haver-li fet arribar un exemplar a La Zarzuela i Évole va intentar redimir-lo sense fortuna. Una joguina trencada. Les últimes informacions el situen liderant una empresa constructora a Brasil, canviant l’esquí pel surf i sense cap voluntat de rememorar aquella glòria efímera de quan la neu física el va elevar als altars de l’imperi on el sol mai es pon.
