“El més normal era esperar”. Aquesta frase de la roda de premsa de Joan Laporta per explicar el cas Olmo va passar potser inadvertida, sobretot tenint en compte que va deixar anar perles que quedaran a la memòria col·lectiva del barcelonisme, com “la botifarra, amb mongetes, i les mentides, a menjar-se-les amb patates” o el nou “que n’aprenguin” a l’oposició. Tanmateix, en una era on les coses van més ràpides que mai a la història, posar un punt de pausa pot ser un exercici fins i tot revolucionari. I és que en el cas Olmo ha sobtat per damunt de moltes coses la velocitat amb la qual moltes persones, grups opositors, mitjans de comunicació o entitats han demanat el cap del president Laporta quan, com ell mateix ha dit “el més normal era esperar”.
Esperar a què? Doncs esperar a la resolució del cas, tan senzill com això, i alhora tan difícil per a molts, com han demostrat. Si Dani Olmo i Pau Víctor haguessin hagut de fer les maletes, les coses serien molt diferents. Haver deixat escapar dos jugadors fitxats el passat estiu, un dels quals va costar seixanta milions d’euros, i haver de pagar el seu salari de manera íntegra, hauria deixat el club en una autèntica crisi econòmica, esportiva i institucional que, amb gairebé total probabilitat, hauria costat el càrrec a Laporta i a tota la seva junta directiva. El problema, però, és que els opositors han exigit la seva dimissió, han fet un intent fracassat de vot de censura i han demanat la seva inhabilitació abans que hi hagués una resolució del cas que forcés la marxa d’Olmo i Víctor del club, com si ho estiguessin desitjant.
Voler córrer massa a matar Laporta, un Cat amb més de set vides (com la nova mascota del Barça), acostuma a ser un error i aquesta vegada no ha estat una excepció. El seu entorn s’esforçava a demanar paciència durant les passades setmanes, assegurant que la situació estava més controlada del que semblava -i així ho hem reflectit alguns mitjans de comunicació- i el temps ha donat la raó al club. Perquè Laporta, una vegada més, tenia raó. El club va entregar els documents necessaris perquè LaLiga permetés el retorn a la regla 1:1 del fair play financer i, tot i que les exigències de l’ens presidit per Javier Tebas impedissin que la documentació entrés a temps per inscriure Olmo i Víctor, el Consell Superior de l’Esport (CSE) ha intervingut amb una cautelaríssima, quelcom totalment inusual i que només s’atorga en casos on hi ha risc de perjudicar de manera greu, i els jugadors han acabat inscrits i ja poden jugar amb normalitat.
Aquells que s’han precipitat han errat. Els opositors han perdut moltíssima força de cara a les eleccions de 2026, alguns mitjans de comunicació han quedat totalment desacreditats i a LaLiga i a la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF) se’ls hi ha vist el llautó. Hi ha qui diu que ha estat molt crític amb Laporta perquè l’ha volgut fiscalitzar, però, ai las, fer-ho només amb una de les parts és una trampa capciosa i manipuladora. Perquè sí, haver acceptat diners de països com Qatar o els Emirats Àrabs Units per entrar a la regla 1:1 és més que qüestionable, sobretot quan el club s’esforça a defensar els drets humans, així com celebrar les inscripcions amb unes botifarres a l’aire que a alguns agradaran i altres trobaran barroeres, de manera totalment comprensible. Però és que es poden criticar aspectes de Laporta i aspectes de l’oposició, sense haver-se de casar amb una de les dues opcions i això sembla que molta gent no pot entendre-ho. I clama especialment el cel que molts, des de Barcelona, no hagin estat crítics amb LaLiga i la RFEF, tenint en compte els precedents.
Cal entendre, doncs, per quin motiu hi ha hagut tanta gent que ha tingut tanta pressa a voler matar Laporta i la seva junta directiva. Laporta és una figura molesta per a molts, tant a Madrid, per haver estat un dels catalans que més s’ha negat a ballar al seu ritme, com a Barcelona, cosa que ha quedat més que demostrada en aquesta ocasió. Així, s’ha establert un relat generalitzat contrari al president del Barça, que també pot haver arrossegat moltes persones que no han tingut la capacitat de mirar-s’ho de manera crítica. A l’hora de la veritat, però, Olmo i Víctor continuen sent jugadors de ple dret del club, encara que sembla que això molesti fins i tot a alguns culers, i tot intent de fer fora Laporta del Barça per aquest cas s’ha demostrat precipitat, injust, oportunista i, finalment, injustificat i equivocat.
1 
