Joan Laporta ho ha tornat a fer. És un líder nat, impetuós, emotiu, combatiu, però també resultadista i fa servir aquestes armes per posar tothom a pedalar en fila índia si volen seguir-li el ritme. Així va ser la seva esperada compareixença davant la premsa, i davant el barcelonisme, després d’un final d’any marcat pel sotrac de l’equip, la crisi de les inscripcions d’Olmo i Víctor i l’esmena a la totalitat de l’oposició. Segurament va faltar l’autocrítica d’aquelles coses que sempre es poden fer millor o senzillament d’una altra manera, però no van faltar els arguments per defensar la seva gestió, no va faltar una mà de gols per assegurar la victòria i tampoc va faltar el relat esperançador i alhora convincent sobre la reconstrucció del Barça, que és la seva missió en aquest segon mandat.
Els culers no van celebrar el 110è aniversari del Barça perquè celebraven el millor Barça de la història. El 125è els ha arribat en hores molt més baixes i, com deia La Trinca, després d’alguns anys de passar gana i d’anar fent figa, ja firmarien de recordar aquest aniversari com el punt d’inflexió que va treure el Barça del pou i el va tornar a posar a la primera línia d’on no hauria d’haver marxat mai. I això és el que els ofereix Joan Laporta. El president ofereix el Barça de Flick, que torna a generar orgull, il·lusió i satisfaccions, per la seva joventut, el vincle amb la Masia, el seu talent desbordant, el seu primer títol (Supercopa) i el seu futur espaterrant. Ofereix la rebel·lió sense embuts contra l’hegemonia material i moral del Madrid de Florentino Pérez, Vinicius i Mbappé amb dues repassades imponents (0-4 al Bernabéu i 2-5 a la Supercopa) que han fet la volta al món en menys de vuitanta dies. Ofereix el reflotament econòmic del club, amb la recuperació tres anys després de la norma 1:1 del fair play financer, el nou contracte de Nike, l’explotació de llotges i seients VIP i el retorn al Camp Nou a l’horitzó. I ofereix també un Barça capaç de superar el control econòmic especialment agressiu de Javier Tebas i LaLiga.
En definitiva, quatre gols com quatre sols. I per completar la maneta de Laporta, el gol que s’han marcat en pròpia porta els grups d’oposició, amb la seva esmena a la totalitat a aquest projecte en marxa de remuntada i amb la seva amenaça de vot de censura a un any i escaig de les eleccions; un plantejament tant legítim com exagerat, interessat, contraproduent i irresponsable, que no sabrem si s’acabaran menjant amb patates, però que ara mateix resta molta credibilitat als socis que s’han proposat de cara a les pròximes eleccions. Laporta no és el president perfecte (n’hi ha?), les seves formes no deixen indiferent, la seva gestió té aspectes opinables i criticables, per descomptat. Però els relats els carrega el dimoni, més encara en temps de xarxes, tertúlia i desinformació. Per això cal remarcar i subratllar el rumb i els avenços, perquè al final seran els fets els que definiran i els que posaran la nota.
