Si diuen que la informació és poder, aleshores el desconeixement ha de ser indefensió i fragilitat. Amb l’edat hom aprèn -o hauria d’aprendre- a examinar-se amb lupa a si mateix abans que buscar la culpa a fora, però Laporta encara no hi ha arribat i la lluita interna és la de més fàcil rendició. Allò que vulgarment es coneix com fer-se trampes al solitari.
D’acord, Sandro Rosell fou víctima del lawfare, l’antipatia que desperta el Barça prové directament de la catalanofòbia i Tebas posa bastons a les rodes des del seu ADN lepenista. Són qüestions tant incontrolables com irreversibles, inherents al centralisme i al club-Estat però en Jan, que massa sovint viu en un univers paral·lel, era prou conscient del problema de la inscripció de Dani Olmo des que se’n va confirmar el fitxatge el 9 d’agost. És a dir, ell, Deco i tota la directiva van tenir quatre mesos i mig per trobar la fórmula, evitar corredisses i l’enèsima erosió del prestigi, materialitzada en manifestos d’equips que callen davant la màfia blanca. Una altra tendència que no canviarà, per tant, més val allunyar-los les safates de plata.
És molt més fàcil erigir-se en màrtir de la caverna mediàtica -igual que un Gaspart estudiadament hieràtic durant aquella mocadorada al Camp Nou, apartant el braç d’un Josep Maldonado que li recomanava marxar- que atribuir-se el retard en el cas Olmo o la demora en la tornada al nou estadi.
No hem vist Laporta donant explicacions o demanant perdó per la mala gestió de la renovació de Messi, la trista sortida de Koeman o la destitució esperpèntica de Xavi després d’haver-li garantit la continuïtat després d’un sopar japonès, ni pel cas Heurtel -venjança infantil en què el club es va subjugar voluntàriament al criteri d’un grup de seguidors-, ni per la pèrdua de patrimoni -reconduïda cap a l’eufemisme de les palanques-, la devaluació dels actius al tancament de l’exercici de 2021 o l’opacitat en la gestió dels contractes dels principals acords de patrocini (Spotify, Nike), ni per la manca de transparència amb les comissions pagades al senyor Darren Dein, comissionista en les dues operacions. Quina necessitat hi ha de contractar un comissionista per negociar dos contractes amb dos proveïdors amb els quals l’entitat o els seus directius mantenen relacions perllongades en el temps?
Sense oblidar el préstec de dubtosa naturalesa per part d’ISL per satisfer despeses personals dels directius, la vulneració del codi ètic que comporta la contractació de familiars i assessors, la fuga de talent personificada en el comiat de diversos executius, les operacions financeres amb actors d’incerta reputació (amb el fons d’inversió Libero i amb una empresa de criptomonedes, si bé finalment es va tirar enrere) i la no execució de les clàusules de penalització a Limak pel retard en l’entrega de l’obra del nou estadi. Quin sentit té signar un contracte amb penalitzacions per ambdues parts i no complir-lo? Com a cirereta, l’afirmació que el nou Palau estava inclòs al pressupost de l’Espai Barça, mentida admesa per una directiva que no ha aclarit si restituirà la Grada d’Animació injustament clausurada.
Res de tot això es pot imputar a la Moncloa, la Zarzuela o Chamartín, i justifica amb escreix una moció de censura. Al soci se’l pot enganyar, de fet se l’està enganyant i se’l deixa indefens i fràgil quan el club no s’explica o els mitjans fan desaparèixer de la graella informativa totes aquestes fruites podrides, o bé les entaforen al fons de l’armari mentre treuen pit de la Supercopa i altres manetes. Ja sabem que a can Barça si la piloteta entra, tots els mals es fonen per art de màgia i la gestió econòmica esdevé una feixuga retòrica que els experts ja arreglaran.
Hom podria indignar-se amb tot aquest llistat, però és més fàcil deixar-se seduir per lones gegants al centre de la ciutat, esclafir a riure amb el record a un personatge radiofònic i a les patates que es mengen, o bé identificar-se amb gestos barroers – impropis d’algú que representa una entitat- perquè validen el hooligan que tots portem dins. I també és molt més senzill titllar l’oposició de talps de la capital o oportunistes amb ànsies de poder. Qui s’hagi preocupat mínimament d’indagar en els perfils personals d’en Jordi Farré i en Marc Cornet de seguida descobrirà que són de país i d’un barcelonisme indubtable. Però sempre és més fàcil reproduir el discurs oficial i quedar-se en la comoditat del prejudici abans que atrevir-se a desafiar-lo.
Ironies del destí o llei de vida: Laporta s’ha convertit en tot allò que tant havia criticat, l’establishment nuñista, les corrupteles immobiliàries del qual no vam descobrir fins fa relativament poc en un magnífic documental. Com en la famosa obra de Rodoreda, Laporta s’assembla al mirall trencat: mentre enlluerna amb l’aparença, oculta secrets en forma d’errors, malifetes i negligències.
En aquestes alçades de la pel·lícula hom hauria d’aprendre que l’acte d’escollir no és quedar-se entre les opcions visibles de l’aparador -col·locades amb un ordre que no respon precisament a l’atzar- sinó que cal remenar tot el gènere. Triar implica, sobretot, conèixer, per bé que en el futbol les baixes passions s’avantposin al procés racional. Per tant, és urgent distingir gespa de despatx, diferenciar crítica de mania persecutòria i separar club de persona. Fiscalitzar els dirigents -des dels mitjans i des de la massa social- resulta indispensable, especialment quan a l’altre cantó no existeix autocrítica, disculpes o voluntat de canvi, sinó només brometes i contraatacs.
Si tothom fa pinya amb les botifarres, quedarà un regust agredolç, seques estan ja les arques i algun dia punxarà el ganivet de la societat anònima esportiva.
