La mort de Jesús de Miguel és una autèntica tragèdia. També ho és, però, que una part de la societat hagi optat per assenyalar Jesús Owono, insultar-lo –sovint de manera racista-, amenaçar-lo, criminalitzar-lo i demanar que acabi a la presó o coses encara pitjors. Tot això, abans fins i tot que s’hagin pogut esclarir els fets judicialment. Més enllà del lamentable component racista que incloïen els insults al porter de l’Andorra, cosa que és absolutament injustificable, preocupa també la facilitat amb què s’ha convertit un futbolista en un assassí als ulls de l’opinió pública.
El futbol no és un esport de contacte com ho podria ser la boxa o les arts marcials, però el contacte físic forma part del joc. I, per tant, també comporta riscos. Afortunadament, són uns riscos que no acostumen a acabar en tragèdia, però, de vegades, per una acumulació de circumstàncies desafortunades, aquests riscos poden tenir conseqüències devastadores. És una realitat que costa d’acceptar, especialment quan el desenllaç és tan tràgic com el d’aquest cas, però que tampoc no es pot ignorar.
Ningú no es planteja demanar penes de presó per a un boxejador que deixa greument ferit el seu rival durant un combat, o fins i tot quan es produeix una mort en una competició. Tampoc no es criminalitza un pilot de motociclisme o de Fórmula 1 quan hi ha un accident en plena cursa. Són esports amb riscos inherents que els seus practicants assumeixen. El futbol és molt menys perillós, evidentment, però això no significa que estigui exempt de situacions en què un contacte desafortunat pugui tenir conseqüències irreparables.
Això no vol dir que tot s’hi val i que tota acció hagi de quedar impune. Owono va cometre una infracció mereixedora de targeta vermella i d’una sanció esportiva exemplar, però això és perfectament compatible amb el fet que no tingués cap voluntat de fer mal al davanter del Tenerife. Una cosa és valorar esportivament una acció i una altra de molt diferent és atribuir-li una responsabilitat criminal. Si el porter hagués anat expressament a colpejar Jesús de Miguel en una situació sense cap relació amb la disputa de la pilota, el debat seria un altre. Però estem parlant d’una jugada de futbol, d’una sortida per intentar disputar una pilota, és a dir, una acció que forma part del joc, i d’un desenllaç que ningú no esperava.
No és casualitat que aquests dies hàgim vist nombroses imatges de sortides de porters amb els genolls elevats en situacions molt similars. Accions que, per sort, no han acabat amb cap conseqüència greu i que sovint ni tan sols han generat debat. Per què? Perquè és una pràctica habitual en el futbol. Aquests dies, molts porters han explicat que, des de les categories inferiors, se’ls ensenya a sortir a disputar les pilotes amb els genolls amunt com una manera de protegir-se davant l’arribada dels davanters. És una tècnica que s’ha normalitzat durant anys, malgrat el risc evident que comporta quan dos futbolistes arriben en carrera a disputar una mateixa pilota.
I potser és aquí on hauríem de posar el focus. En comptes de reclamar càstigs exemplars i convertir Owono en el cap de turc d’una tragèdia, per què no aprofitem aquest cas per qüestionar una pràctica que forma part de l’ensenyament del futbol? Per què no obrim un debat sobre com es poden modificar aquestes situacions per tal que no es tornin a repetir? Es podria estudiar, per exemple, una regulació més estricta de les sortides dels porters. Distingir entre les accions dins i fora de l’àrea, tenint en compte que dins de la seva àrea el porter té la possibilitat d’agafar la pilota amb les mans i disposa d’una protecció específica que no tenen la resta de futbolistes. Fora de l’àrea, en canvi, es podria plantejar que sortir a disputar una pilota amb el genoll elevat comportés l’expulsió directa, independentment de si hi ha contacte o de si el rival acaba patint alguna lesió. Per exemple.
Perquè, si convertim qualsevol sortida d’aquestes característiques en un possible delicte quan el resultat és tràgic, també hauríem de revisar moltes accions de porters que hem vist al llarg de la història, no? Víctor Valdés o Manuel Neuer, per posar dos exemples d’imatges que han aparegut els darrers dies, també haurien de ser assenyalats? Algú s’imagina que ara els demanéssim responsabilitats penals per accions similars que, afortunadament, no van acabar en tragèdia? Que fossin jutjats per intent d’homicidi? El resultat d’una jugada no pot ser l’únic element que determini com jutgem la intenció i la naturalesa d’una acció, sobretot quan estem parlant d’una pràctica esportiva.
La mort de Jesús de Miguel és irreparable, és devastadora, i és comprensible que generi ràbia, dolor i una necessitat de trobar explicacions. Però la indignació no ens pot fer perdre la perspectiva ni ens pot portar a exigir condemnes abans que s’hagin aclarit els fets. Jesús Owono no hauria de carregar amb l’etiqueta d’assassí per haver protagonitzat una acció futbolística que ha acabat de la pitjor manera possible. Si realment volem aprendre alguna cosa d’una tragèdia com aquesta, potser hauríem de començar per preguntar-nos què podem canviar del futbol perquè no torni a passar. Perquè reclamar que Owono pagui per una tragèdia no ens garanteix que demà no torni a morir un futbolista en una acció similar. Canviar les coses, potser sí.
