Els anglesos estan encantats d’haver-se conegut. Tenen moneda pròpia, condueixen per on els sembla i marxen de la Unió Europea quan els ve de gust. Com si fossin de Bilbao. Van inventar el futbol i no poden suportar que algú de fora aterri al seu món amb la intenció de revolucionar-lo i que, a més, es desfaci del capità (!) de la selecció anglesa. Guardiola projecta a Manchester una obra contracultural, com a Munic, amb una dificultat afegida: els anglesos que es neguen a acceptar que un estranger els expliqui l’assignatura de futbol.
L’1 de setembre Stuart Brennan titulava al Manchester Evening News: “Guardiola estripa el full de ruta del City i guia el futbol anglès cap a una nova era”. Si la ironia havia passat inadvertida, després de diverses conyetes sobre les dificultats dels periodistes a l’hora de situar els jugadors al camp, una altra tassa: “El nou entrenador ha capgirat el nostre petit món del futbol anglès”. La ironia es va esmolar i les galetes plovien després del 4 a 2 a Leicester de fa dues setmanes. “Del Messies del futbol al desordre”, mess en anglès. Qüestionava l’estil de joc per kamikaze, l’acusava de ser pitjor que el pitjor City de Pellegrini i s’acabava delatant: “Guardiola s’enfronta al repte més gran de la seva carrera i ha de demostrar que no és un frau a totes aquelles veus que ja es comencen a sentir”, com si Brennan demanés consell per a un amic. Al mateix temps, a l’edició digital de Talksport, una emissora de ràdio amb continguts únicament esportius, una pregunta cridava l’atenció sota una fotografia de Guardiola abatut per la desfeta: “No és tan fàcil com semblava, oi?”. Seguidament, pregunta dirigida als lectors: “Guardiola va infravalorar el repte de la Premier League?”.
Precisament després de la derrota a Leicester, va haver de repetir per enèsima vegada que no canviarà l’estil i fins i tot algú li va preguntar si estava fracassant. Va ser poc abans que un periodista del Mirror li demanés si havia trobat a faltar intensitat al seu equip perquè no va guanyar cap tackle -o lluita per les pilotes dividides- fins al minut 35. La resposta de Guardiola va ser: “Què és un tackle? Ja sé que és una jugada molt tradicional aquí però jo no entreno tackles. Jo entreno per jugar bé i marcar gols”. Poques hores després, el vídeo d’aquesta resposta apareixia a l’edició digital del diari sobre unes lletres ben grosses on es llegia: “Guardiola menysprea els tackles“. L’entrenador pensa que, si el seu equip mou bé la pilota, no necessitarà gaire tackles. El periodista entén que aquella resposta és un atac a l’essència del futbol anglès. Segur que entrenadors tan britànics i mediocres com Alan Pardew o David Moyes no haurien renegat així dels tackles. Déu salvi els tackles, sí senyor.
En un país que mesura el futbol en tackles, els partits són vertigen i domar els rivals, per inferiors que siguin, no és fàcil. El 21 d’octubre Jacob Steinberg va escriure al The Guardian un article molt irònic amb l’enigmàtic títol de “La Premier League hauria d’aprendre de Guardiola en comptes de llançar-li merda”. No és una traducció lliure, ho prometo. Entre moltes altres coses interessants, Steinberg opina, contrariat, que “als anglesos no ens agraden els experts, encara menys si vénen de fora” i defineix com a “conceptes alien” les novetats introduïdes pel català. L’últim paràgraf diu així: “I ve’t aquí que arriba Guardiola mirant de fer-nos sentir insignificants i petits amb la seva filosofia i les seves idees. Es desfà d’un cavaller anglès (Joe Hart), no vol veure vídeos de John Ruddy (porter del Norwich) i fitxa un xilè. Ah sí? Doncs no l’escoltem. No n’aprenguem res. Banyem-nos en la nostra ignorància, tanquem-nos en nosaltres mateixos i no ens preguntem per què la resta del món pensa que el futbol anglès és ignorant. Un porter que juga la pilota?”.
Encara que sembli increïble, Anglaterra és un país on encara hi ha ments que es pregunten una cosa així com “Ja m’agradaria saber què hauria fet el Barça de Guardiola en un partit al camp de l’Stoke un dimecres a la nit…”. Sir Alex Ferguson els podria donar la resposta i jo els asseguraria dues coses. La primera: tot i la pluja, el vent i el fred, el Barça hauria golejat. I la segona: l’Stoke hauria guanyat més tackles. I tots contents.
