Els parèntesis que obren determinades competicions poc rellevants -i els derivats planys pel virus FIFA– donen una treva per a la reflexió al voltant de coses que no canvien mai. De la mateixa manera que la Transició es va disfressar de pas higiènic cap a la Democràcia, la igualtat tampoc arribava amb la mort de José Plaza. En els darrers temps, el paper del reaccionari president del comitè arbitral -amb ell el Barça mai seria campió segons Camacho i el Dream Team va començar a regnar la temporada posterior a la seva desaparició-, l’encarna Javier Tebas: simpatitzant de Vox, de Marine Le Pen, present a manifestacions unionistes i seguidor desacomplexat del Reial Madrid. Algú s’imagina que el president de la Bundesliga es declarés públicament aficionat del Bayern de Munic o el del Calcio, de la Juventus de Torí per exemple? Allò de la lliga “perillosament preparada” que va denunciar Simeone es va acomplir vergonyosament durant la temporada de la Covid: n’hi va haver prou amb una acció polèmica de Vinicius i una trucada decisiva.
A Europa hom pensava que la implantació del VAR acabaria amb les injustícies -sense la tecnologia un gol de l’Ajax a la capital s’hauria anul·lat-, però Florentino Pérez continua manegant els fils. El megalòman que es va permetre el luxe d’anar a dinar amb l’exfiscal Dolores Delgado -ara recompensada amb càrrec militar- per pactar la seva exoneració de les morts a les residències d’avis es manté com una mena de Santiago Bernabéu 2.0, a cop d’influències i favors.
El cas és que el Madrid ha anat acumulant Champions amb idèntic modus operandi: escàndols arbitrals notoris en cada eliminatòria -adequadament embolicats per la caverna com a èpica i pegada– aconseguides amb aparent facilitat i sense arguments estètics o tècnics que hagin desfermat un oceà d’elogis o jurisprudència futbolística. Just al revés del Barça: cinc orelludes molt patides, pràcticament sempre contra totes les adversitats possibles i amb trajectòries que han deixat un pòsit d’admiració, una línia a imitar, una peça trenada artesanalment que esdevé objecte de culte. Recordeu l’estil d’Alemanya al Mundial 74 o el d’Argentina al del 78 o el de la taronja mecànica de Cruyff i companyia, perdedora en ambdues cites? I des que tinc ús de raó, no tinc constància de meravelles blanques d’ençà de La Quinta del Buitre…
Amb això vull dir (o confirmar) que són dues cultures absolutament contradictòries -amb Fabio Capello celebraven desenes de victòries per 1-0 i amb Bobby Robson es xiulava un 8-0 mentre Tata Martino al·lucinava amb els debats encesos sobre percentatges de possessió- resumides en una evidència: el Barça necessita jugar molt bé per guanyar títols importants i a vegades no li serveix, mentre que el Madrid d’entrada ja surt amb la inèrcia de la sort -l’Atlètic de Madrid acapara l’infortuni-, i una valoració arbitral habitualment favorable, factors que compensen amb escreix un joc mediocre, poc vistós o dolent. Maneras de vivir, cantava Rosendo a principis dels 80. Dos camins legítims però radicalment oposats que venen carregats de tradició i continuen condicionant el present com un destí tossut: un model basat en l’impacte de la xifra capitalista -14 Champions- i un altre centrat en un llibre d’estil preciosista (a les graderies, autocomplaença vs. bipolaritat). Com que el futbol no és un aparador que inciti a la tria racional, ningú canviarà de bàndol i cada segell tendeix a sedimentar, bo i acceptant que molta gent pensi que qui no es consola és perquè no vol.
