El 6 d’abril de 1904 la selecció catalana de futbol va jugar el seu primer partit. El rival fou un combinat de tripulants d’un vaixell britànic, el Cleopatra, ancorat aleshores al port de Barcelona. Un debut victoriós atès el 3 a 0 que els catalans van endossar als seus contrincants forans. A partir de llavors es succeïren els encontres, alguns amb rivals força rellevants, com França (1912), Txecoslovàquia (1925) o Brasil (1934). Fins i tot es va celebrar un —ara inconstitucional— Catalunya-Espanya a l’estadi de Les Corts el 14 de febrer de 1934, una part de la recaptació del qual fou destinada a la construcció del monument a Francesc Macià, el 122è president de la Generalitat de Catalunya mort pocs mesos abans. La selecció compaginà aquests partits amb matxs contra conjunts catalans i internacionals, participant també en partits benèfics i d’homenatge a exjugadors. Ni la dictadura de Primo de Rivera (1923- 30), ni el cop d’estat de juliol de 1936 van aturar la seva activitat. En ambdós períodes, malgrat els intents per reduir el seu simbolisme a simple regionalisme folkloritzant —va arribar a jugar sota el nom de selecció de Barcelona—, la quadribarrada, que aleshores vestia de blanc, va seguir fent camí adequant-se a les circumstàncies.

 

Només 12 dies després de la instauració el setembre de 1923 d’un règim autoritari encapçalat per l’aleshores Capità general de Catalunya i emparat pel rei Alfons XIII, la selecció catalana jugava a Les Corts contra un combinat de Guipúscoa. 13 anys més tard la història es repetí. Dos mesos després de l’aixecament colpista al Marroc, Catalunya tornà a trepitjar un terreny de joc amb el FC Barcelona com a rival. Als anys 50, la visita dels argentins del San Lorenzo de Almagro, un dels grans equips de l’època, afavorí la creació d’una selecció amb futbolistes catalans i valencians (a manca de balears i nord-catalans, tot un combinat dels Països Catalans en plena dictadura!) per poder fer front amb garanties al Ciclón de Boedo.

 

L’arribada de la democràcia després de quatre dècades de repressió i foscor revifà les aspiracions de reconeixement dels anomenats nacionalismes perifèrics. El nou Estat, amb una monarquia imposada i un sistema polític lampedusià dissenyat per canviar-ho tot perquè res canvies, tot i recollir la singularitat de les “nacionalitats històriques” no acabà de ser el que molts havien desitjat. Tampoc en l’àmbit esportiu. Les seleccions catalanes no van ser reconegudes oficialment i, per tant, es van veure abocades a seguir jugant partits amistosos. El primer dels quals un Catalunya-Rússia —degudament rebatejada com a selecció de Moscou— disputat l’estiu de 1976 al Camp Nou amb Cruyff, Caszely i Neeskens a l’onze inicial.

 

I després de quaranta anys de dictadura, quan hom esperava que tot canviés, van arribar catorze anys sense que la selecció tornés a jugar. Potser algun dia ens explicaran el perquè. A recer d’un partit solidari jugat el 1990 a la Nova Creu Alta de Sabadell i de l’homenatge a Laszi Kubala, Catalunya va tornar a l’activitat. A la segona meitat de la dècada la selecció va prendre embranzida. El desembre 1997 Catalunya i la Bulgària de Hristo Stóitxkov van jugar davant més de 35.000 persones. Malgrat els entrebancs federatius, en no ser un partit oficial, l’Estadi Olímpic va ser un clam. La selecció va esdevenir un símbol reivindicatiu. No importava que cap jugador cantés Els Segadors, ni que bona part dels mitjans menyspreessin aquella “selección autonómica”. L’impuls de les independències bàltiques havia situat de nou el debat sobre l’autodeterminació a l’escenari polític. El partit de Catalunya era un bon baròmetre per constatar l’estat d’aquest creixent independentisme. Poc més d’una dècada més tard, la seva translació política, organitzada a nivell civil i amb presència institucional, va servir paradoxalment per desactivar el rerefons extraesportiu de la selecció catalana de futbol i del partit nadalenc de torn. El futbol va servir en el seu moment per explicitar unes reivindicacions que després es van canalitzar per altres vies. Així, mentre el públic s’ha fartat dels partits de costellada i ha passat de pantalla, els dirigents federatius segueixen ancorats.

 

De debò “la gran festa del futbol català” ha de començar, tenint en compte el context present, amb “la Grossa” fent la sacada d’honor del partit de la selecció? Com s’entén quje, malgrat haver-se exhaurit les localitats, l’estadi de Montilivi presentés una gran quantitat de seients buits? No es pot fer un partit d’aquesta magnitud en la situació actual en aquestes condicions. Escassa reivindicació, pèrdua constant de prestigi i d’interès… la història centenària de la selecció de Catalunya no s’ho mereix



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa