En nombrosos moments, sobretot en els darrers anys, s’ha titllat la junta directiva de Sandro Rosell -i ara de Bartomeu- de tèbia amb la qüestió catalana. Sovint, s’ha tendit a comparar el posicionament del club davant el creixent catalanisme polític amb l’etapa de rauxa de Joan Laporta, i se l’ha apropat al període del nuñisme més ranci basat en la voluntat de deslligar el Barça de la política del país des de la seva victòria electoral, només tres anys després de la mort del dictador. El paradigma no és ni tan blanc, ni tan negre. Núñez va lluitar intensament no per separar esport i política, sinó per evitar que Convergència Democràtica de Catalunya li prengués la poltrona que tanta suor i diners li havia costat l’estiu del 1978. Però el desig de distanciar la seva joguina empresarial de les grans decisions de país li va durar un any. El desplaçament a Basilea per la final de la Recopa, on els catalans van omplir l’estadi de St. Jakob Park de senyeres, va fer-li obrir els ulls i el va obligar a modificar les seves intencions d’independència total. Núñez va decidir no fer res, ni tan sols pronunciar-se, i els socis del Barça li van fer tota la feina pública en l’etapa post-transició sense que s’hagués de mullar.
Laporta, en canvi, va ser diàfan i va convertir les decisions de club en decisions de país. La seva junta ‘desacomplexadament catalanista’ va participar i col·laborar en tots els actes en defensa de la cultura, la llengua i les tradicions catalanes, va adherir-se a la petició de l’Estatut d’Autonomia redactat per la Generalitat i va posar de relleu la voluntat dels mateixos dirigents d’assolir la creació d’un Estat independent. Encara recordo Joel Joan cridant “Visca els Països Catalans lliures” a la gespa de l’estadi. Abans de marxar, el juny del 2010, va proposar el Camp Nou com a seu electoral de la consulta sobiranista de l’any següent. Res a dir. Una junta directa i transparent que va lluitar per recuperar el sentiment catalanista d’una entitat que havia viscut quaranta anys oprimida pel feixisme, tot i l’esforç dels seus socis i aficionats per mantenir la flama viva.
Ara, la vida política del Barça és molt més complexa. No seré jo qui defensi una junta directiva que ha hagut de ser empesa i forçada a prendre decisions de caire nacional, però és evident que Catalunya viu un moment excepcional. La societat ja no necessita suport a la llengua i a la cultura -no amb tanta intensitat-, ni tan sols al dret a decidir, sinó una posició concreta cap a una de les dues opcions: independència o autonomia. I aquesta pregunta, a diferència de les etapes més crues del franquisme o de les recents lluites per l’autodeterminació, no la pot respondre un club com el Barça. El Barça és de Barcelona i de Catalunya, ha lluitat sempre per mantenir els ideals democràtics i de defensa dels ciutadans catalans i ara, com no podia ser d’una altra manera, es posarà del costat del seu poble, sigui quina sigui la decisió final. És una bona resposta.
Ara bé, com ha costat d’aconseguir aquesta resposta. La junta ha necessitat temps, debat i pressions per tirar endavant tota una sèrie d’accions necessàries i en sintonia amb la història de l’entitat. Des de la mateixa consulta del 2011 proposada per Laporta un any abans, passant per la Via Catalana i l’adhesió al Pacte Nacional pel Dret a Decidir i acabant pel Concert per la Llibertat, el Barça ha hagut de ser induït a actuar per no quedar enrere i faltar-li al respecte a la seva història. Fins i tot en la darrera declaració oficial, el 6-F a la nit, va haver de ser una pregunta en directe i per televisió la que va obligar el club a pronunciar-se en suport a la democràcia i al dret a decidir. Catalunya és ara en un altre escenari, a la recta final d’un referèndum en el qual el Barça torna a ser-ne part important. De moment, el club segueix caminant al costat d’un poble que ja s’ha posat a córrer.
