Els acompanyants de Messi

La baixa del millor jugador del món és una oportunitat de la resta de jugadors i l'entrenador per fer-se una mica més grans

El Barça de Messi és com una gran orquestra amb un solista genial. Cada un dels músics que la formen triomfaria en solitari en un local modest, però en el gran escenari són una peça de l’engranatge que funciona per a que el geni estripi el pentagrama i converteixi una bona peça en una experiència inoblidable. Quan el grup no sona tan bé com acostuma, n’hi ha prou amb les seves notes per fer aixecar la gent dels seus seients, i quan ell no hi és del tot per fer el cim, ningú no està prou preparat per omplir el seu espai.

 

La lesió de Messi, fa una setmana davant el Sevilla, va fer el silenci al Camp Nou, va descentrar visiblement els seus companys i va envoltar d’incertesa les tres setmanes que els metges l’han confinat a la grada. L’orquestra es va quedar sense el geni i amb la sala plena a vessar, però el que és un problema greu, en el fons també és una oportunitat, perquè apareguin més solistes, duets, diàlegs a tres bandes i una coreografia musical més agosarada; prou ingredients, en definitiva, com perquè l’orquestra pugui brillar per si sola.

 

Podia haver estat al revés. La història en va plena. Però els acompanyants de Messi han assumit el repte de demostrar que són molt més que això. Han espremut el seu talent individual, han generat societats dins l’equip abans inèdites, han ofert la versió més coral i solidària vista fins ara i han pujat un graó en la construcció de l’equip. Piqué ha donat la seva millor versió de la temporada i amb Lenglet han fet oblidar els problemes dels deu partits anteriors al centre de la defensa. Alba ha passat de ser col·laborador necessari del 10, a protagonista del desequilibri ofensiu. Arthur, que portava només tre partits integrat al Pla A de l’equip, s’ha convertit en el catalitzador de la circulació de pilota de l’equip. Busquets i Rakitic han empès el grup cap a endavant i als rivals cap enrere. Luis Suárez ha tornat a ser la referència ofensiva, d’esquenes a porteria i de cara al gol. Rafinha ha passat de transferible a dotzè jugador de l’equip. Coutinho ha assumit el deure de desequilibrar. Sergi Roberto ha desplegat la seva doble versió lateral-migcampista i fins i tot Dembélé sembla haver entès el missatge de la suplència i ha posat el seu talent al servei del conjunt.

 

Tots ells han fet de la necessitat virtut i el que més Valverde, que arribava criticat, fins i tot qüestionat, i en dos partits ha eliminat el principal defecte que havia mostrat l’equip aquesta temporada, la seva fragilitat. Amb Messi disposa d’un desequilibri individual que no té ningú més, però sense Messi ha fortificat el 4-3-3 fent-lo més simètric, més agressiu en la pressió, més solidari en el replegament i més protagonista al mig del camp, que és on es controla el joc i es dominen els partits. Resultat: porteria a zero per primer cop en set partits davant l’Inter (2-0); i més de mig clàssic deixant sense pilota al Madrid (5-1). I, probablement per això i per la llibertat d’acció que no té quan hi és Messi, el tècnic va ser més agosarat en el plantejament i més incisiu en els canvis.

 

Tot plegat demostra que el present és millor del que aparentava i que el futur es cuina per etapes. Només falta que l’equip recordi aquesta lliçó i, quan torni el crac, ningú es resigni, ni s’acomodi a tornar al rol de simples acompanyants.

Nou comentari