La imatge que millor resumeix la final de Copa encara perdura en les retines. I durarà. Aquella dona rossa, amb la tristor marcada als ulls, s’acomiada amb un petó de la seva samarreta groga abans de llençar-la al contenidor per imperatiu il·legal dels autoritaris. Com si volguessin partir-nos la dignitat, la capacitat de resistència, els arguments, les idees. Llença el teu dret, la teva llibertat d’expressió a les escombraries, que el teu criteri dissident mai no serà benvingut entre nosaltres. Ara, diu el portaveu del Barça que demanaran explicacions a la RFEF i a la Delegació del Gobierno a Madrid. Un brindis al sol, un altre. Paraules buides que ja coneixen la resposta interpel·lada: cap. Com la que rebran els grups parlamentaris que han exigit perquès al Congrés. Quan el poder s’enroca, no hi ha diàleg possible, i aquest és el cas. Històricament, la seva maleïda rutina.
Els de sempre, pesats com ells sols, remugaran mentre al·leguen que el Barça no pot fer política, cínics interessats que el volen despullar de la catalanitat consubstancial a la seva ànima. A falta d’accions fermes i portades a la pràctica, l’habitual volada retòrica de coloms i cap amagat sota l’ala. Si algun mitjà assegura, com ha fet, que gent del club era present a la reunió prèvia en la que es va decidir l’atac massiu al groc com si portés la pesta, n’hi ha prou amb denunciar-los de pet als tribunals. O la directiva demana satisfaccions o hauria de ser l’adormida massa social qui les exigeixi a ella perquè l’acusació de fer-los assabentats i partícips de la repressió és una barbaritat. Ja ficats en el jardí, tampoc no estaria malament algun mea culpa pel tracte de favor que aquesta junta ha donat als «nois molt macos», malfactors que ara tornen a la palestra acusats per delictes de suma gravetat. Si aquesta també cola, ja passen totes.
Ens quedem amb el petó i deixem aquest encreuament d’explicacions amunt i avall que ja sabem com acabarà. Ells, que deuen admirar els aforismes ensucrats de Paulo Coelho, ignoren les frases punyents de clàssics com Gandhi o Mandela quan tocava defensar la llibertat i altres drets irrenunciables. Els hi hauria de ressonar constantment la tan celebrada com lapidària de Rosa Parks sobre el comportament mesell que fa créixer i envalenteix l’autoritari. Si acotes el cap, si demanes perdó, si permets els excessos, només queda l’alternativa d’aguantar disbarats més grossos. L’alternativa de conducta és ben fàcil, trillada. Recuperar el llegat de vells gestors -n’hi ha un bon grapat a la història-, que sí sabien defensar l’enorme poder simbòlic de l’entitat, compresa com a màxim representant esportiu dels nostres anhels. Després del que la gent blaugrana desplaçada va patir a Madrid dissabte, haurien de desaparèixer equidistàncies, funambulismes, expressions porugues i estratègia de defensa d’interessos particulars. Si els hi quedava una minúscula excusa on aferrar-se, ha desaparegut. Exigiu el respecte degut, sí, però abans deslliureu-vos de qualsevol complex, deixeu de fer la gara-gara amb anacròniques institucions que no hem votat i porteu a la pràctica actes en coherència amb la pròpia identitat. Mai no és tard per mostrar dignitat i defensa ferma del barcelonisme, de centenària personalitat catalana. Actueu i manteniu-vos alçats en representació de la vostra gent, de la dona rossa del petó, del país al que representeu en simbologia
