Un dels trets que millor descriuen l’èxit del millor Barça de la història i també el més cruyffista és que el seu futbol converteix en fàcil el que en realitat és força difícil. És necessari el talent i l’esforç, però sobretot és necessari el compromís irrenunciable amb la idea, no només quan la pilota comença a rodar, sinó en tot el procés de decisions prèvies. El Barça es troba ara en aquesta fase. Després de les victòries, dels fracassos i de l’anàlisi de la temporada, les decisions d’ara marcaran l’altura del llistó de l’equip els pròxims anys.
Escalar la torre més alta seria construir un equip per als pròxims cinc o sis anys, un equip que optimitzi la recta final de Leo Messi i continuï més enllà, un equip que torni a posar els ideals per davant de la realpolitik, un equip que recuperi les eines del seu èxit, la pressió, la posició, la circulació ràpida, el control del joc, la identitat irrenunciable, el protagonisme del col·lectiu. I com fer-ho? Un cop més, fent fàcil allò que sembla tan difícil. Que el moll de l’os de l’equip ha perdut força i competitivitat? Doncs regenerar-lo amb saba nova i competència. Que el migcamp ha perdut capacitat de dominar el joc a través de la pilota? Doncs omplir-lo de talent. Què l’equip anomenat “de gal·la” té 6 o 7 jugadors de més de 30 anys? Doncs rejovenir-lo. Que el planter ha de ser el nervi fonamental de l’equip? Doncs donar més oportunitats als que pugen.
És difícil, segur, discutir l’autoritat de jugadors que ho han guanyat tot i han fet feliç l’aficionat, però al final és tan senzill com deixar de pensar en passat per pensar en present i futur. No es pot discutir Luis Suárez ni per talent, ni per carisma ni per palmarès, però és obvi que no pressiona amb la força i la constància d’abans i, amb Messi alliberat, l’equip perd una de les seves armes essencials. Rakitic és un jugador d’equip magnífic, però ha perdut desplegament físic i mai ha tingut com a virtut accelerar la circulació o dividir la pressió rival. Qui pot qüestionar el que són Piqué o Busquets o fins i tot Alba? Però la pregunta clau per a ells i per als altres és quin jugador rendeix al seu millor nivell, havent superat la trentena i no tenint ningú -jugador o entrenador- que amenaci la seva titularitat permanent no revisable? No cal canviar-ho tot, ni faltar-li el respecte a ningú, però l’interès del Barça està per sobre dels de cada jugador i aquest interès general obliga fitxar un De Ligt per acompanyar Piqué o per substituir-lo, a que De Jong s’ajunti molts partits Busquets o el substitueixi tant com calgui, a que Alba i Suárez tinguin relleus de garantia que ara no tenen, a que els davanters que acompanyin a Messi estiguin sempre compromesos amb la pressió i la profunditat. I sobretot és imprescindible el lideratge d’un entrenador que tingui la voluntat i el marge de maniobra per no claudicar davant les vaques sagrades, ni enrocar-se en les solucions fàcils.
Si cal rejovenir l’equip i regenerar la seva estructura, és de calaix que jugadors com De Jong, Lenglet, Artur, Dembelé, Aleñà i De Ligt (si el club no el deixa escapar) han de tenir un protagonisme important. Si Messi vol deixar d’enyorar Xavi i Iniesta i el domini del joc que generaven (tal com acaba d’admetre en una entrevista a l’Argentina), és de calaix que cal allunyar-se del mig del camp titular d’aquest final de temporada (Busquets, Rakitic, Vidal) i veure junts sovint Busquets, Arthur, De Jong o Aleñà. És clar que també es pot ser menys ambiciós i pensar només en el pròxim any, a tot estirar dos, fins a les pròximes eleccions, aferrar-se a les patums de la plantilla que governen l’equip i aplicar solucions paliatives a la decepció de la grada amb algun cromo estil Griezman, que no resoldrà cap dels problemes estructurals de l’equip. Això seria molt més fàcil.
