La història del Barça és llarga i profitosa, però mai no havia estat tan gloriosa com ara. N’hi hauria prou amb recordar que les 5 Copes d’Europa que encapçalen el seu extens palmarès les ha guanyades en tres de les seves dotze dècades de vida, les tres últimes; el mateix que 15 de les 25 Lligues que ha conquerit, 10 de les 30 Copes, 12 de les 13 Supercopes d’Espanya, les 5 Supercopes d’Europa o els 3 Mundials de clubs. Els mil·lennials del Camp Nou són espècie privilegiada del planeta futbol. Per a ells, guanyar títols és un hàbit, guanyar-ne dos o més gairebé és costum i passar-li la ma per la cara al Reial Madrid al Santiago Bernabéu no només no és extraordinari, sinó que passa sovint.
Segurament no amb tanta intensitat com la setmana passada, en què els de Valverde van deixar amb un pam de nas a la parròquia blanca dos cops en tres dies, dimecres a la Copa (0-3) i dissabte a la Lliga (0-1), blindant d’aquesta manera la seva jerarquia al futbol domèstic. Però sí prou sovint com per desterrar aquella sensació que només han viscut els que passen dels 40, que anar a Chamartin és com anar a la gola del llop. Ans al contrari. Fa quatre lligues que el Barça s’endú els tres punts del feu madridista i amb un marcador acumulat (2-10) que és sinònim d’autoritat. Si mirem els últims deu anys en totes les competicions, s’han jugat 18 clàssics a Madrid i el Barça n’ha guanyat 11. La supremacia del Madrid està tan caducada com el pacte constitucional del 1978.
És important tenir clar que qualsevol temps passat va ser pitjor i posar en valor la metamorfosi que ha experimentat el barcelonisme, com a club i com a moviment de masses, per adquirir el seu actual esplendor. Una revolució amb molts protagonistes, però un sol ideòleg. El Barça va sortir del túnel del franquisme i de la seva depressió de la mà de Johan Cruyff. Amb el seu fitxatge, amb el llegendari 0-5 al Bernabéu (amb la dictadura asseguda a la llotja) i amb aquella lliga pletòrica (1973-74), després de 14 anys d’espera, va espolsar pors i complexes, va rescatar l’autoestima i l’ambició i va sembrar una llavor que ell mateix, ja com a entrenador, va convertir en clau de l’èxit d’aquestes tres últimes dècades.
La mort de Franco i el canvi de règim, sense dubte, van ajudar. També ho va fer la presidència de Josep Lluís Núñez, que va suposar un punt d’inflexió econòmic determinant. Però l’autèntica revolució en l’statu quo es va produir al terreny de joc, amb el Dream Team (1988-96) com a pedra filosofal amb múltiples implicacions. Naturalment, parlem d’un equip que va guanyar títols i molt especialment la primera Copa d’Europa. Però el Dream Team també era una nova filosofia. No era només guanyar, sinó gaudir del futbol per guanyar. Era configurar un estil propi que identificava Barça des dels alevins fins al primer equip. Era posar la Masia en l’equació de l’èxit. Era canviar el victimisme per l’autoestima, per l’orgull de marca. Era canviar l’esperança de guanyar algunes batalles per l’ambició de guanyar la guerra. Era un full de ruta guanyador que 30 anys després funciona a ple rendiment.
Johan Cruyff només va guanyar un dels vuit clàssics de Lliga que va viure com entrenador al Bernabéu, però en canvi va posar les bases perquè el Barça, avui, ja superi al Reial Madrid en victòries (96-95) als clàssics després de 87 anys de domini blanc.
