És l’elefant a l’habitació del qual no es vol parlar perquè no queda bé i sona a excusa, però tothom sap que hi és. El Reial Madrid treu petroli de l’arbitratge i ho fa perquè pot. Té més poder que cap altre club per condicionar els àrbitres, no té cap mania a fer-ho a plena llum del dia a través dels seus altaveus mediàtics i el madridisme sociològic no és un invent de Joan Laporta sinó el seu avantatge capil·lar als estaments federatiu i arbitral. I no passa res per dir-ho. O explicar que el Madrid és el club més bel·ligerant, per no dir l’únic, contra el VAR, perquè l’evidència tecnològica el delata i sobretot el perjudica. Recordin, si no hagués estat pel videoarbitratge, el Barça hauria començat al clàssic de diumenge perdent 2-0 per un penal i un gol inexistents. Recordin, si no fos pel VAR, dels dos clàssics guanyats la passada lliga (0-4 i 4-3) el Barça hauria perdut el de Montjuïc i hauria començat perdent el del Bernabéu. Recordin…
Lamine Yamal en el context informal de la Kings League i dels seus 18 anys, simplement va dir el que tothom sap, però algú ho va convertir en qüestió d’estat, perquè ja han assumit que Lamine és el seu nou Messi i perquè hi ha coses que no es poden dir, només faltaria! No recorden quan el madridisme adorava el dit de Mourinho i el mateix entrenador, Cristiano Ronaldo i algun altre jugador feien el gest de robar davant les càmeres acusant el Barça (de Guardiola) després d’una semifinal de Champions. I tampoc recorden que el seu club acusa el Barça de robar en la causa Negreira, a pesar que en dos anys no s’ha presentat cap prova que sostingui l’acusació.
En el debut de Lamine Yamal al Bernabéu, amb 16 anys fa dues temporades, l’àrbitre va convertir el seu gol en gol fantasma i després va convertir una piscina de Lucas Vázquez en el penal de la victòria blanca (3-2). I tot això envoltat pel davant i pel darrere dels vídeos intimidatoris de Real Madrid TV. I tant que roben! I es queixen, perquè no els deixen robar com quan el futbol era analògic. I si un nano de 18 anys gosa dir en veu alta el que pensen milions, es fan els ofesos i acaben el clàssic anant a buscar al nano de tres en tres. Òbviament els més llestos de la classe. Carvajal, Courtois i Vinicius. Ells, que tenen a l’equip un acusat de robar i difondre pornografia infantil.
Lamentablement, d’aquest últim clàssic, es recordarà molt la innocentada prèvia de Lamine Yamal i la brega barroera del final, i molt poc el duel futbolístic. Un duel pobre perquè el Barça de Flick, per diverses raons, no ha pogut encara ni acostar-se al ritme i l’eficàcia de la temporada passada i perquè el Madrid de Xabi Alonso no té respostes noves als seus antics problemes, a saber, la pesada càrrega que és Vinicius, i el forat negre que l’adeu de Kross i Modric van deixar al mig del camp. L’eufòria blanca és certament sobreactuada, però el Barça està consumint el temps per redreçar el rumb.
