Seré sincer: tinc por. Encara diria més: el futur m’espanta. Em fa por que, mentre el Madrid juga la Champions i s’acosta a la lliga, aquí cada dia surten noms d’entrenadors que no tenen res a veure entre ells i de cromos de futbolistes que fitxaria la portera de Núñez. Em fa por que això indiqui una tendència segons la qual el Madrid marqui el camí i el Barça reaccioni a cop de portada i a cop de talonari. Mentre allà depenen d’ells mateixos per guanyar la lliga i la Champions, aquí no tenim entrenador i celebrem una remuntada històrica que no va servir de res. És a dir, tornem a celebrar derrotes.
Ahir i dissabte al camp del Deportivo, el Madrid va brillar. Fins i tot Zidane, un entrenador que més que flor té un jardí botànic sencer, ha estat capaç de fer jugar bé la millor plantilla del món. Si el Madrid ja era temible quan només jugava en nom del gol, ara que s’endreça al voltant de la pilota encara ho és més. Isco, Asensio i James són fantàstics i els agrada ajuntar-se amb Modric, Kroos, Casemiro i Benzema per remenar les cireres, connectar amb els dos millors laterals del moment i alimentar la voracitat de Cristiano Ronaldo. Quan juguen, el Madrid no es trenca en dos, combina i recupera sempre la pilota a camp contrari. Conceptes que, al Camp Nou, ens són molt familiars. Veure que el Madrid de Zidane goleja i signa una primera part que podria haver fet el Barça fa mal. A la curta, perquè continuen vius a Europa. A la llarga, perquè potser han trobat el camí i tenen la plantilla adequada per anar fent passes endavant. Començo a tenir amb el Madrid de futbol una sensació semblant a la que tenia fa uns anys amb el Madrid de bàsquet. No continuaré amb el símil del bàsquet perquè no vull provocar suïcidis en massa entre els barcelonistes.
Aquest estiu calen decisions valentes per cosir les esquerdes que l’equip ha mostrat durant la temporada. Per això aposto per un entrenador que vingui de fora, amb la mirada neta i lliure, que no estigui contaminat per les inèrcies del vestidor. Algú que tingui clar a quin futbol es juga aquí i que demani la clau per obrir la porta que bloqueja l’entrada dels futbolistes del planter al primer equip. S’ha demostrat que pagar el gust i les ganes per qualsevol jugador que hi hagi al mercat no assegura ni el bon joc ni els resultats. Me’n ric dels fitxatges il·lusionants. André Gomes va fer il·lusió, oi? I Umtiti? No tocaria cap vèrtex del trident però el reconnectaria amb la resta de l’equip i això passa per donar les claus del joc al mig del camp. Em sembla necessària la figura d’un migcampista que no sigui un atleta. Prioritzo el fitxatge d’un interior que, com Xavi, sàpiga quan s’ha de córrer i quan cal la pausa. I aquí ve un altre asterisc important: quin ha de ser el paper d’Iniesta? Les lesions li han minvat el rendiment i li han restat minuts i, a més a més, Luis Enrique, no ha sabut trobar-li un substitut. Iniesta ha de jugar al Barça fins que ell vulgui però el club no es pot permetre una altra temporada amb un càsting constant als interiors. I si cal un interior esquerre titular se l’haurà de fitxar amb la mateixa claredat que es necessita un lateral dret. Penja un interrogant sobre la renovació d’Iniesta i de la de Messi encara no se’n sap res. El canvi de cicle intern és una realitat i de l’habilitat de Robert per pilotar-lo en dependrà la felicitat del barcelonisme o una llarga temporada a l’ombra del madridisme.
Ahir vaig tenir la sensació que el cicle de Simeone s’està acabant i em semblaria natural que Griezmann forcés per marxar a un equip que aspiri a guanyar qualsevol títol. Si el Barça no resol els problemes i l’Atlètic de Madrid fa figa, després de l’estiu ens espera un hivern molt llarg.
