Una de les peculiaritats del virus FIFA (fórmula abreujada per referir-nos a l’aturada de la competició per jugar partits de seleccions) és que posa la pausa i congela la imatge dels clubs, la seva marxa, les sensacions, les perspectives, multiplicant l’optimisme o el pessimisme segons el signe de l’últim partit. I l’últim del Barça i del Madrid va ser el 0-4 del clàssic al Bernabéu. No és que aquest resultat ho canviï tot. La Lliga era 99% blanca abans del matx i ara ho és al 95%. Una altra cosa és el que passi pel cap dels jugadors del Reial, havent vist -i havent patit- una nova versió d’aquell Barça que en els últims trenta anys els ha passat la mà per la cara més que en cap altre moment de la seva història.

Hi ha un grapat de clàssics que, de fet, ajuden a explicar aquesta història. Els cinc gols que segons La Trinca “plorà la Cibeles” després d’un 0-5 al Bernabéu (1974) van anunciar llum al final d’un llarg túnel de dictadura madridista; la maneta alçada de Toni Bruins Slot subratllant un 5-0, retratava el regnat de quatre anys del dream team de Cruyff (1994); l’aplaudiment de Juan Sánchez -l’home del bigoti- rendia homenatge al 0-3 de Ronaldinho i al regnat del Barça de Rijkaard (2005); una tortura blanca que va convertir en insuportable el Pep Team i que es descriu amb tres resultats: el 2-6 de 2009, el 5-0 de 2010 i el 0-2 de 2011 que va exportar l’hegemonia a la Champions; i el 0-4 de 2015 amb Luis Enrique a la banqueta i la cinquena Copa d’Europa ja al sarró.

El Barça de Xavi, que les xarxes ja han rebatejat com la xavineta, encara ha d’escriure la seva pròpia història perquè té camí per recórrer, aspectes del joc a treballar, experiència a adquirir i peces a incorporar per guanyar tota l’alçada que ha perdut el darrer lustre. Però està fet amb el mateix motlle que el Barça de Guardiola, Rijkaard i Cruyff, equips que van arribar a dalt de tot pel futbol que jugaven, pels títols que van guanyar i per fer sentir la seva superioritat en llocs com el vell Santiago Bernabéu. La mateixa que segurament van sentir els aficionats madridistes que, fa deu dies, amb 0-3 i tota la segona part per davant, van decidir plegar veles perquè allò ja ho havien vist i ja sabien com acabava.

L’últim 0-4 al Bernabéu no li donarà cap títol al Barça, però després de cinc derrotes consecutives contra el màxim rival, té un impacte i un missatge de fons molt similars a l’1-2 que va girar la truita el 2004 amb el Barça de Ronaldinho enterrant el Madrid dels galácticos. Han passat quasi vint anys, però ara, com llavors, s’han creuat un Madrid que planeja amb un Barça que s’enlaira.



Nou comentari

Comparteix