El Barça fa temps que tenia pendent fer un clic, prendre una decisió, iniciar una nova aventura. Pel cap baix cinc anys, quan les primeres clatellades a Europa (4-0 a París, 3-0 a Torí) van convèncer Luis Enrique d’escapar del Camp Nou i de la zona de confort només dos anys després d’haver-ho guanyat tot. A aquelles n’hi van seguir d’altres (Roma, 3-0; Liverpool, 4-0; Bayern, 2-8; PSG, 1-4…) a quina més dolorosa per al barcelonisme, però la solució estava en pèssimes mans, que van preferir conduir el Barça als inferns abans que assumir que tot té un principi i un final. Tot un lustre ha trigat el club a deixar enrere el tòtem de l’equip memorable que va ser. Avui, el Barça de Messi és passat en tots els sentits, ja no en queda res i l’única cosa que importa és el futur i qui el vulgui/pugui ajudar a construir.
Regenerar des de la victòria demana intel·ligència, coratge, compromís, autoritat i un projecte sòlid –un repòquer de virtuts que la junta directiva de Josep Maria Bartomeu no tenia ni en pintura-, però en el fons és menys costós, perquè la maquinària ja està en marxa i els èxits donen marge de maniobra. Regenerar des del desastre fa molta més pujada en tots els sentits. Ja sabem que en el futbol l’èxit el dictaminen els resultats, però d’entrada a Joan Laporta caldrà atribuir-li el mèrit d’haver instaurat un nou cicle (fins i tot al preu de renunciar a Messi), d’haver posat la carta de navegació en mans expertes (Jordi Cruyff i Mateu Alemany), d’haver triat bé el capità de la nau (Xavi Hernández) i d’haver-li aconseguit una tripulació a l’altura per iniciar la singladura.
El sorteig de la Champions ha tornat a aparellar el Barça amb el Bayern, bèstia negra del pitjor malson viscut pel barcelonisme en unes quantes dècades, però això permetrà comprovar com és de diferent i batega l’equip de Xavi, respecte al que acotava el cap davant els mateixos alemanys el 2021 a la fase de grups (0-3 i 3-0) i el 2020 a la bombolla de Lisboa (2-8). És el que hi ha, ara i abans! Perquè molts dels que llavors eren titulars, ara o no hi són o són a la banqueta; perquè s’ha fitxat molt bé per millorar el nivell i el gruix de la plantilla (Lewandowski, Raphinha, Koundé, Christensen, Kessié, Dembélé); perquè la competència i la meritocràcia ara importen més que l’edat o els galons; perquè a l’entrenador li pesa més el present i futur d’Eric Garcia, Balde o Dembélé que el passat de Piqué, Alba i el mateix Dembélé, i perquè l’arribada de Lewandowski (compromís, gols i lideratge) ha liquidat del tot jerarquies que havien sobreviscut a set entrenadors en els últims deu anys.
