Cinc anys després d’emetre aquell pronòstic equivocat sobre Neymar, que alguns passerells van esprémer per nodrir la utopia del retorn del brasiler, Piqué ho deixa. A deshora, a poc més de 48 hores del següent partit i contra un rival insípid. Per mitjà d’un vídeo propagandístic que algú ja interpreta com el primer espot publicitari d’un futur president. Amb la sensació que, lluny de mossegar-se la llengua, el gir ideològic derivat dels seus fructífers negocis li ha impedit pronunciar un “Visca Catalunya” com a cloenda del discurs.
Aquest Adonis net d’un directiu de Núñez i Gaspart, que no fa tant s’alineava amb el referèndum, ha acabat essent devorat per l’empresari multitasking: el torneig de tennis a Madrid, el FC Andorra o Rakuten. Lloant la gestió d’Ayuso al programa de Pablo Motos –el mateix on pontifica Tamara Falcó i ningú gosa qüestionar l’establishment– i omplint portades de la premsa del cor pels metres quadrats d’un altre pis, el nom de la nova parella o la custòdia dels fills. Problemes de milionaris mentre molts socis s’estrenyien el cinturó per afrontar la quota. Igual que quan va fer pública la seva nòmina per desmentir Lluís Canut sense ni tan sols adonar-se que aquesta presumpta bona voluntat de transparència podia ser percebuda com a ostentació d’una realitat aliena a la majoria de treballadors.
Una vaca sagrada competitivament exhausta, la decisió de la qual hauria de servir perquè Alba i Busquets se sentissin al·ludits. Però Bartomeu, incapaç d’enfrontar-se ni a la seva pròpia mediocritat, ja es va encarregar de daurar-los el cove mentre la fruita de l’ambició s’hi podria.
Sobta que algú tan avesat a les xarxes i a dominar els tempos, a callar quan era oportú i alçar la veu quan tocava, hagi deixat anar una bomba d’aquesta magnitud. O, al revés, ho ha calculat amb la fredor del màrqueting i des del confort de Sarrià-Sant Gervasi, com a subtil revenja contra un Xavi a qui no ha tremolat el pols a l’hora de deixar-lo a la banqueta i en un moment en què l’equip va curt de centrals.
Sigui com sigui, és un adeu diametralment oposat a la sortida a càmera lenta de Valdés, a un any vista i amb una lesió que li va negar el privilegi del reconeixement a la gespa. Res a veure amb el comiat invisible de Puyol mentre el públic aplaudia la Lliga regalada a l’Atlètic –al marge del gol robat a Messi– en l’infame temporada del Tata; el de la Pobla va perdonar deu milions d’euros al club i sembla que Piqué també renunciarà al salari pendent. És fàcil intuir que voldrà tornar i per la porta gran quan el cuc del narcisisme –en això s’assembla molt a Laporta– o la rutina infernal d’acumular béns i vicis estrambòtics ja sigui insuportable. Ara és quan la lletra de Shakira, que sonava a despit, té credibilitat: “Et felicito, que bé actues, d’això no en tinc dubte, amb el teu paper continua, et queda bé aquest xou”.
1 
2 
