El Futbol Club Barcelona compleix aquesta setmana 125 anys d’història assentat entre els millors clubs del món i alhora en plena reconstrucció esportiva i econòmica per no quedar-se enrere. Al llarg del camí, hi ha hagut moments per sobreviure, per créixer i també oportunitats per fer autocrítica i millorar. Ara mateix, hi ha tres noms que alteren els bioritmes del barcelonisme, aparentment per motius diferents, però en el fons per la mateixa raó, la seva absència. Que el Manchester City pugui gaudir tota una dècada de Pep Guardiola i no només quatre anys provoca mal de ventre; que Leo Messi estigui acabant la seva carrera a Miami en comptes de fer-ho aquí pel 125è aniversari, deixa mal cos; i que el Barça de Flick no hagi guanyat cap dels tres partits de Lliga jugats sense Lamine Yamal fa por.
La renovació de Guardiola és agredolça per als culers, perquè posa el Barça davant el mirall i li recorda un dels seus grans defectes, la seva extrema voracitat per consumir i desaprofitar el talent que té. Guardiola va conduir el Barça a l’Olimp del futbol, però va durar només quatre anys, perquè per mantenir el nivell de l’equip necessitava tot el suport del club i no el tenia en absolut. El City l’ha acollit i acompanyat millor. Així que el millor entrenador del món és culer fins a la medul·la, però haurà dedicat deu anys de la seva carrera a fer gran el City, no el Barça. No cal fer una esmena a la totalitat, però sí reconèixer que la volatilitat de l’organització interna, els anomenats ismes i els interessos de l’entorn mediàtic juguen en contra dels interessos del mateix club i afició.
Messi podria haver acabat la seva carrera al Barça. Esportivament, no era la millor fórmula per començar de nou, però emocionalment i de cara a la institució no hi ha discussió. Si no ho ha fet és perquè el Barça es va allunyar del seu model esportiu i econòmic i es va quedar sense equip, amb una nòmina insostenible i en fallida tècnica. Un marró del qual tres anys després encara no ha acabat de sortir. Sempre podrem culpar Joan Laporta de les llàgrimes de Messi i de l’absència del millor jugador de tots els temps de la festa del 125è aniversari. Això ho podria fer la portera de Núñez. Però seria més honest i més útil fer l’autocrítica real i treballar perquè el Barça no torni a repetir l’error.
Com està a punt de passar amb Lamine Yamal i aquesta mania de convertir-lo en el nou messies, una peça central, imprescindible i insubstituïble en el Barça que s’està construint. Si una cosa bona tenia (i té) el Barça de Flick és la importància capital del treball col·lectiu en el seu joc i en totes les seves victòries, per sobre de la individualitat, repartint molt les virtuts, les responsabilitats i el rendiment. I, així i tot, són molts els que expliquen les ensopegades al Sadar, Anoeta i Balaídos -les tres completament diferents- per l’absència d’aquest nen de disset anys acabats de fer, que efectivament és molt bo i aporta molt a l’equip, però no és la raó de tot. El nou Barça s’ha de construir aprofitant Lamine Yamal però no depenent de Lamine Yamal. El partit de Champions amb el Brest serà una altra oportunitat per demostrar-ho. Tant de bo ho entenguin a temps per no caure un altre cop en el mateix error.
