La llicència federativa de José Mourinho diu que és entrenador de futbol, però per sobre de tot és un senyor de la guerra de les banquetes i és això el que l’ha portat per segona vegada al Reial Madrid. Si Florentino Pérez hagués volgut un entrenador, ja tenia Xabi Alonso. El seu problema és que està en guerra amb el món i el que necessita és un general. Mai s’ha tractat de jugar bé a futbol, sinó de guanyar, al preu que sigui, i les dues últimes temporades, tot i els fitxatges i els milions invertits, el Madrid ha estat lluny de tenir un projecte guanyador i, en canvi, qui guanya, qui s’endú els elogis i qui creix és el Barça; el de Laporta, el de Flick i el de Lamine.
Florentino té molts fronts oberts. Té un equip que no juga a res, té un 35% de l’afició que no el segueix i que es manifesta al Bernabéu, té un entorn que ja no li riu totes les gràcies, te un Vinicius que va a menys, un Mbappé que no guanya i va per lliure, un vestidor que sovint sembla un ring… i d’altra banda, té una guerra amb la Federació, la Lliga, la UEFA, els àrbitres, la premsa, els veïns del Bernabéu, la Pilota d’or i, naturalment, amb el seu arxienemic, un Barça que ha sortit del pou i torna a ser una referència al món. 1
Podríem estar una setmana sencera buscant i no trobaríem ni un sol aspecte futbolístic en el que la ma de Mourinho hagi millorat al Madrid d’Arbeloa. La majoria de jugadors estan lluny de la seva millor versió. En vuit jornades de Lliga, ja veu el Barça a sis punts de distància i és quart a la classificació. On la seva ma no només és visible sinó omnipresent és en la construcció d’un clima bèl·lic, d’un enemic exterior que mina el camí del Reial Madrid cap a la victòria i d’una unitat interna (club-equip-afició) que dona el plus competitiu que no tindrà amb el futbol. És el full de ruta recurrent de Mourinho, però també és una farsa que cada cop és una mica més evident.
En tot cas, Mourinho ja fa setmanes que juga el clàssic del Camp Nou, perquè és allà on la fractura es pot ampliar i el seu crèdit pot reduir dràsticament. Però no ho fa des de la cuina del futbol, sinó des del megàfon de la propaganda. I aquí hi entra tot. Negreira -ara ja sense embuts-, els àrbitres passats, presents i futurs, el comitè de competició que sanciona Vinicius amb quatre partits i que ho fa públic (com sempre) dimecres a la tarda, els periodistes que fabriquen xiulades del Bernabéu, una cursa de 50 metres per la gespa per celebrar un gol al Vila-real, una sonora anul·lació de la roda de premsa posterior al partit, o una declaració a Roma denunciant que els horaris de la Lliga no són “innocents” quan perjudiquen el seu equip, proclamant que “els madridistes no són estúpids” i anunciant que ell, el paladí, ho farà tot “per obrir els ulls a la gent”… Ja només falta que posi el Barça de Flick en la diana. Tic, tac…
