Les dues derrotes del Barça a la Lliga, la primera al camp de l’Osasuna i la segona al de la Reial Societat, han coincidit amb l’absència de Lamine Yamal i això ja ha donat peu a parlar de la dependència del jove talent de la Masia. Res de nou sota el sol blaugrana. Després d’una dècada entregats en cos i ànima a la capacitat sobrenatural de Leo Messi, resulta fins i tot normal recórrer a la síndrome d’abstinència per explicar qualsevol mal pas de l’equip, però no és la resposta correcta. No ho és, per definició, perquè els 17 anys de Lamine ni poden, ni tenen per què aguantar la responsabilitat de les victòries o derrotes d’un equip com el Barça. I tampoc ho és a la vista dels fets, perquè si el Barça de Flick s’ha fet tan gran en tan poc temps és principalment gràcies al funcionament col·lectiu, no a la presència de Lamine Yamal.
Tenir un paio a l’equip amb el talent, la personalitat i la capacitat d’influir que té Lamine Yamal, òbviament, fa la vida una mica més fàcil, perquè et dona un plus a l’hora de marcar diferències amb el rival de torn i en alguns partits concrets pot ser decisiu, però és un plus per millorar, no un requisit per competir. L’exemple el tenim a sis-cents quilòmetres de distància, on el millor equip i el millor entrenador de la temporada passada, després de reforçar-se amb un jugador diferencial com Kylian Mbappé, ha perdut competitivitat i intenta esquivar el naufragi.
Hi ha altres maneres de dir-ho. Al Bernabéu, el Barça va golejar (0-4) rematant 15 cops, 7 entre els tres pals; davant el Bayern (4-1), van ser 12 i 4; davant l’Osasuna, en l’única derrota en els 12 primers partits de Lliga (4-2), l’equip blaugrana va rematar 12 cops, 6 entre pals. A Anoeta, en canvi, el Barça no va rematar entre pals en tot el partit, malgrat intentar-ho en 11 ocasions. És l’únic partit dels 17 disputats en què no ha marcat, tot i ser màxim golejador d’Europa (55 gols) i tenir la millor diferència de gols (+32 en Lliga i +10 en Champions), gràcies a l’eficàcia d’onze golejadors diferents. L’absència de Lamine no explica aquestes dades, com tampoc els nombrosos errors de diversos jugadors en passades, controls i decisions preses durant la fase ofensiva de l’equip.
El gran moment de Lewandowski, la progressió sideral de Raphinha, el generador de futbol de Pedri i Olmo, l’equilibri que dona Casadó, l’omnipresència de Kounde, el lideratge d’Iñigo, la verticalitat controlada del joc ofensiu, l’eficàcia del sistema defensiu amb la pressió molt alta i la línia defensiva avançada, en definitiva l’equip, el pla col·lectiu, el treball de grup i el protagonisme compartit són els que marquen la diferència per situar el Barça on és ara, liderant la Lliga en solitari amb sis punts d’avantatge i tirant del carro a la Champions amb 9 dels 12 possibles. A Lamine se’l pot trobar a faltar pel que aporta, però no pel que deixa d’aportar a l’equip. La Reial amb el seu esforç titànic, l’arbitratge amb el seu criteri tolerant i el VAR anul·lant un gol legal de Lewandowski van empinar considerablement el camí i l’equip, aquest cop, no va tenir ni l’empenta, ni la inspiració suficients.
