“Sort que ja teníem porter per deu anys…”. L’esport actual del tribunero consisteix a matar Joan Garcia per la seva errada a Oviedo. Es tracta d’una immortal espècie en extinció, que actua en consonància amb altes dosis de patiment i paranoia. Aquest individu entranyable, que per descomptat mai va passar de mastegar sorra en un equip tronat de Regional, parteix de la base que un pessimista és un optimista ben informat, com va escriure Mario Benedetti. Criat en els fums dels gruixuts cigars i en el forat negre de Sevilla 1986, orgullós de l’aurèola poètica de perdedor, no li parlis de pissarra: segons ell, el futbol es redueix a cor, cap i cames. Capaç d’anar al llit a mig partit -solament per una primera part subjectivament fluixa-, viu en la ignorància del resultat final, amb uns nervis que el consumeixen i, alhora, li atorguen sensació de poder i exclusivitat en un món que ha liquidat la intimitat i els secrets perquè tot és a un clic. La força del desconeixement, de quedar al marge d’una dada, perquè ha decidit no saber-la.
En el cas que pugui aguantar un partit -sovint s’ha d’amagar al vàter, sortir a passejar com Joan Gaspart a la final de Wembley o refugiar-se en un cinema-, el tribunero professa una bipolaritat que l’arrossega, visceralment, a atribuir les plagues bíbliques al mateix jugador que, dos minuts després, situa en un altar. El temps transcorregut entre pífia i gol. Per això simpatitza amb Dusko Ivanovic, que responia als llançaments fallats dels seus homes enviant-los a una mena de banqueta reflexiva; així ho patia Marc Gasol quan no encertava tirs lliures, fins al punt de semblar mediocre, sota la impulsivitat del tècnic montenegrí. Més endavant, el contradiria amb escreix a Girona i a l’NBA…
Igual que moltes mares d’abans, que presumien de fills davant dels veïns o amics i, a casa, els renyaven perquè al 8 d’un examen li faltaven dos punts, el tribunero exigeix perfeccionisme com a mostra d’un amor excessiu que vessa. Es mou en unes Falles permanents, obsessionat per cremar i fer llistes de baixes després d’un resultat advers. Atès que la derrota no forma part del seu vocabulari -una extensió de la por al rebuig-, quan arriba, necessita que algú del club demani disculpes públiques, perquè nota que li han fallat: aleshores li entra la consciència de classe i apel·la al sou, propietats i fama dels jugadors, com si aquest conglomerat de factors els impedissin equivocar-se.
La seva manera de castigar-los és deixar que els dies transcorrin, obviant qualsevol accés a webs i, si per casualitat, s’adona d’un triomf, aleshores mira els gols a YouTube, com un pecador que en la seva parcel·la privada cedeix a la temptació. Per això mateix, el tribunero celebra les victòries més que ningú, en una processió eufòrica que va per dins. Assumeix la seva causa en la més estricta soledat, sense ànim de proselitisme, i sovint voldria que la temporada comencés el maig per estalviar-se les angúnies del mentrestant.
Posseïdor d’una prodigiosa memòria selectiva, que l’empeny a prioritzar el got mig buit, hauria fet fora Cruyff en cas de perdre la final de Copa de 1990; havia esgotat el catàleg d’insults un segon abans de la rematada de cap de Bakero a Kaiserslautern; hauria anat a escridassar a l’aeroport l’equip de Rijkaard que fou humiliat pel Getafe al torneig del KO de 2007; recorda les esporàdiques cantades de Valdés al Bernabéu i al Camp Nou -regalant la pilota a De la Peña el curs 2008-09-, en comptes de lloar-ne la fiabilitat en els partits decisius; es va carregar raons el dia del 2-8 –“ja us ho deia jo”-, i no li hauria tremolat el pols a l’hora de carregar-se Flick després de perdre contra el Mònaco en el Trofeu Joan Gamper 2024 o, a tot estirar, en la pèssima ratxa del passat desembre. Enyora èpoques pretèrites, en què els aficionats autòctons treien mocadors en lloc dels selfies dels turistes. Però, en el fons, el tribunero desperta tendresa, perquè és la veu crítica o el dimoniet irreverent que tot aficionat té a l’interior i no gosa mostrar. Pista infal·lible per detectar-lo: sempre és més a prop del que hom creu, veu o llegeix.
