No sabem si el Barça estarà rodant nous capítols de la sèrie The next generation; del que estem segurs és que serien de gran interès per entendre com funciona un equip i per què a vegades no està a l’altura del que se n’espera. No calia ser visionari per saber que aquesta temporada seria més difícil que l’anterior. Perquè és més fàcil arribar que mantenir-se, perquè els rivals ja t’esperen, perquè l’equip blaugrana és encara jove i immadur, perquè ve de guanyar molt i no tothom paeix l’èxit igual, perquè el que van fer la temporada passada va ser impactant però molt exigent, perquè la demanda de titularitat puja i continuen jugant onze i perquè aquest còctel acostuma a dificultar la fortalesa del grup.
Recorden a Hansi Flick parlant dels egos i de tornar a jugar com un equip? Doncs això va ser després d’empatar a Vallecas l’últim dia d’agost. Ja ha plogut. I hi ha hagut més avisos, però dos mesos i mig després, al camp del Bruges, el tècnic encara va donar un altre titular explícit, reconeixent que havia faltat “esperit de lluita” i que esperava veure’l al camp del Celta. Segur que a Flick el van sentir a dins, abans de xerrar això a fora. Però plantejar les coses així té el risc que l’equip no el segueixi. Tampoc no és casual que els últims dies ja s’hagi posat el focus en la continuïtat del tècnic i en els mals precedents en el seu segon any al Bayern. Sigui com sigui, Flick és un líder, la seva feina és provocar la reacció del grup i pel que es va veure diumenge a Balaídos, ho va aconseguir.
Ha costat temps, partits i avisos, però el Barça de Flick per fi es va tornar a semblar a si mateix en tots els sentits. Esperit de lluita? I tant, però també intensitat i concentració amb pilota i sense, en la pressió alta, en els ajuts defensius de tots, les vigilàncies, en les faltes tàctiques i en la capacitat de generar en atac. En un escenari gens propici, els culers van fer un dels seus millors partits. A pesar dels gols encaixats -això també passava la temporada passada- i de la sensació de muntanya russa en alguns moments, l’equip va controlar el ritme, la pilota i el partit, va recuperar bones versions de quasi tots els jugadors, va sotmetre un rival que venia en ratxa i va convidar el Madrid a rebaixar l’eufòria de l’últim clàssic, pels dos punts que li va retallar i per les sensacions que va tornar a transmetre.
Thierry Henry tenia raó, jugar com el Barça va jugar a Bruges era un suïcidi, però no pel sistema de joc o per l’altura de la defensa, sinó per altres coses. I això va quedar demostrat tres dies després a Vigo. Com també va quedar demostrat que sense Pedri, el Barça pot seguir sent el Barça i pot imposar la seva llei al mig del camp. L’important és la resposta de l’equip. Si és ferma, la temporada serà bona o molt bona i, òbviament, els retorns de Raphinha, Pedri i Joan Garcia segur que hi ajuden.
