Fem un simple exercici de futbol-ficció: si Xavi hagués ocupat la banqueta del Barça aquest passat dissabte a Montjuïc després de la doble ensopegada a Anoeta i Vigo, no se l’hauria enviat directament a la forca sense judici? Per quin motiu caldria tenir més paciència i esperança en aquest projecte? De quina manera s’ajusta als paràmetres de la racionalitat perdre a casa contra Las Palmas més enllà del tòpic tronat futbol és futbol? Es pot permetre Flick fracassar un altre cop a Mallorca -un conjunt amb cara i ulls- sense ser advertit, amb l’excusa que veníem d’on veníem?
Escàndols arbitrals a banda amb els quals ja s’hi ha de comptar -el gol mal anul·lat a Lewandowski i els penals de llibre no xiulats sobre Cubarsí i Pau Víctor- l’evidència numèrica és que el Barça de Flick porta uns registres idèntics que els del tècnic terrassenc la temporada anterior. Un punt dels últims nou il·lustren fins a quin punt a l’entrenador alemany se li han esgotat els trucs a mitja competició domèstica i ha passat de semblar David Copperfield o El Mago Pop a recordar al Màgic Andreu -ja sense medalles- amb un toc de Jordi LP. És a dir, si tota la seva revolució es basava a jugar amb la línia defensiva molt avançada per fer caure els rivals en fora de joc, i tothom ja li ha vist el llautó, què és el que exactament pot proposar a partir d’ara? Guarda altres asos a la màniga o s’haurà de reinventar des de zero? Amb quins al·licients pot tornar a convèncer, amb la tornada al Camp Nou a la cantonada?
Sigui perquè els jugadors es van relaxar assistint als actes de commemoració del 125è aniversari o per un altre motiu, com una maledicció, han rebrotat tics de l’època Xavi: les pitjors versions d’alguns jugadors -com la de Kounde, amb un error inacceptable en terres gallegues que per sort va admetre-, la fragilitat a darrere -Xavi tenia tendència a rebre gols durant el primer minut i a Vigo l’equip en va encaixar dos en dos minuts- i la inoperància atacant.
Per acabar-ho d’adobar, fa la sensació que atenent la política de rotacions, Flick no s’ha informat -ni ningú li ha sabut explicar- de la perillositat dels rivals aparentment petits, i també fa l’efecte que l’equip es va preparar la cita del Bernabéu com si fos el cim final, sense calibrar la importància d’anar assolint els modestos camps base on es guanyen realment les lligues. Remenant llibretes com Van Gaal o empassant-se vídeos, li toca espavilar urgentment perquè actualment és a anys llum de les ratxes triomfals de Rijkaard o Guardiola, que acabarà al carrer si no estronca l’hemorràgia del City. El de Santpedor seria acollit aquí amb els braços oberts en qualsevol càrrec, encara que alguns barcelonistes rancuniosos li desitgin tota mena d’infortunis i mals.
En aquestes alçades de la pel·lícula, val més refugiar-se en els pitjors pronòstics del tribunerisme i acceptar una triple realitat: Hansi Flick només passarà a la història per haver conquerit un sextet amb el Bayern, per ser el tècnic que va infligir el 2-8 al Barça de Setién, Messi i Bartomeu -amb dos gols de Coutinho- i Hansi Flick no aconseguirà cap títol a can Barça. Ho repeteixo: cap. Igual que Peñarroya, que sota la lupa dels resultats -afegits a la raresa del cas Willy Hernangómez i a l’estrany criteri dels jugadors descartats en cada partit- s’hauria de menjar els torrons ben lluny del Palau.
El miratge ha escalfat més la sorra del desert i el somni ha estat tant sorprenentment dolç com decebedorament efímer: Flick tampoc és la solució. Aquest any, tampoc.
