El Barça ho ha tornat a fer. La Masia ha tornat a crear del no-res una generació de futbolistes capaços de fer història al món del futbol. Són tan joves que és impossible encara dimensionar qui seran al final, però el que sí que sabem és que apunten molt alt, que tot és a les seves mans i que són el moll de l’os del Barça post-Messi, el de la remuntada. Fa temps que tots els focus estan posats en Lamine Yamal, pel seu talent descomunal, la seva maduresa, els seus divuit anys i per la necessitat que té el futbol de crear icones, però no està sol. Els seus 100 partits amb el Barça coincideixen amb els 100 de Pau Cubarsí fent-se cada cop més gran a la defensa de Flick, i coincideixen amb la resurrecció de Marc Bernal al centre neuràlgic de l’equip després de l’esvoranc de la seva lesió. Els tres són de l’any 2007, no passen dels divuit anys i van ser protagonistes en l’aclaparadora victòria sobre l’Atlètic (3-0) dimarts passat, tot i quedar-se a les portes de la final de Copa.
Fa vora quatre dècades Ferrer, Sergi, Guardiola i Amor van ser la primera onada de la Masia, que es va fer gran (quid pro quo) al dream team de Johan Cruyff. Després va venir l’anomenada quinta del Mini, amb Òscar, Roger, Celades, De la Peña i Velamazan, que va emanar del futbol base amb un impacte notable, encara que el postcruyffisme va ser un context, sense paciència ni projecte, desfavorable per al seu creixement. Puyol (1978), Xavi (1980), Victor Valdés (1982) i Iniesta (1984) tampoc ho van tenir fàcil d’entrada però van saber esperar temps millors, que van arribar de nou sota la inspiració cruyffista de Laporta, Txiki Begiristain, Rijkaard i Guardiola, i amb l’arribada de -deien- la millor fornada que havia donat la Masia fins al moment, amb Piqué, Cesc, Messi i Víctor Vázquez (tots de 1987), als que se sumarien després Pedro, Busquets (1988) i Jordi Alba (1989).
El blindatge del primer equip i l’erràtica política de talonari del club van allunyar el Camp Nou de la Masia, però la crisi financera, el final de l’era Messi i la filosofia d’entrenadors com Koeman, Xavi i ara Flick ha tornat a obrir les portes de bat a bat. I per allà han entrat com una exhalació Lamine Yamal, Pau Cubarsí i Marc Bernal, amb aquesta precocitat que els fa menjar a part, i també els seus germans grans Gavi (2004), Balde, Casadó, Fermín (2003), Gerard Martín (2002) i Eric Garcia (2001). Tots ells s’han guanyat un lloc al Barça de Flick, tots tenen un llarg recorregut per davant, tots respiren barcelonisme pels quatre costats i juntament amb Olmo, Joan Garcia, Ferran Torres, Araujo, Raphinha, Pedri i la resta, tots destil·len la passió que transmet aquest equip i que tant ha connectat amb l’afició del Camp Nou.
El Camp Nou aviat tornarà a aspirar a ser el millor estadi del món i el Barça, amb aquesta gent, aviat tornarà a optar a ser el millor equip.
