Molts s’han preguntat els últims mesos com és possible que el Barça hagi canviat tant d’una temporada a l’altre amb la “mateixa” plantilla o quina mena d’alquimista increïble és Hansi Flick per transformar l’equip gris, impotent i resignat de fa un any en l’equip de l’any a Europa per irreductible, per divertit, per poderós, per passar per sobre del Madrid de Mbappé i estar punt de guanyar-ho tot. La resposta no és simple, però simplificant-la molt, el Barça de Flick li té una autoestima que no tenia abans. Òbviament, Dani Olmo no és l’única novetat d’un any a l’altre, perquè també estan Casadó, Gerard Martín, Héctor Fort i Marc Bernal; estan Íñigo, Pedri, Gavi i Balde (l’any passat, lesionats); està l’evolució de Raphinha, està el creixement exponencial de Lamine Yamal i no hi són ni Joao Félix, ni Joao Cancelo (ni Gündogan). Però Flick té el mèrit de crear el guió i la identitat que els jugadors han assumit tots a l’una i amb orgull i el de posar tot l’impuls de la joventut, del talent i de la fam dels seus al servei de la causa comuna.
I tot això només en uns mesos. Per això, en molts sentits, aquest Barça l’hem anat descobrint igual com uns pares descobreixen els seus fills, les seves capacitats, reaccions, matisos, fortaleses i debilitats. El seu caràcter, la seva personalitat, la seva essència. Això explica en part algunes concessions que ha fet al rival, per exemple, en el 4-4 davant l’Atlètic de Madrid de semifinals de Copa a Montjuïc quan manava 4-2 poc abans del final, o a les semifinals de la Champions davant l’Inter, quan tenia la final al sac (3-2) en el descompte. Podia haver fet un pas enrere, tirar d’experiència, ser més caut, tenir més ofici, especular, ser més dur… No ho va fer llavors, ni tampoc aquest diumenge després de remuntar-li un 0-2 al Madrid en el clàssic que decidia la Lliga. Senzillament perquè no és així, no és la seva naturalesa, ni ha tingut prou recorregut vital per adquirir més duresa, experiència i recursos.
El Barça de Flick és així, atrevit, elèctric, voraç, rebel, transparent i entregat. Això li ha permès ser al llarg de la temporada tan divertit, tan sorprenent i tan inabastable per a la majoria de rivals. Això l’ha convertit en l’equip més golejador en totes les competicions. Això l’ha fet créixer fins a relegar al Madrid de Mbappé a actor secundari de la seva pròpia superproducció. Això li ha donat per guanyar quatre clàssics (marcant 16 gols) i arrabassar-li al Madrid la Supercopa, la Copa i, a falta de 2 punts, també la Lliga. I això ha fet que torni a estar en boca de tots a Europa pel futbol, l’espectacle i les emocions, per la joventut, la Masia i Lamine Yamal, per les victòries, els títols i fins i tot per una derrota cruel i injusta com la del Giuseppe Meazza. Una temporada apassionant, excel·lent i molt productiva. Només queda lligar el sac, signar la renovació de Flick i començar a imaginar les evolucions de la versió 2.0.
