El Madrid de Florentino Pérez no es pot permetre una temporada nefasta com la que està a punt de perpetrar. L’equip de Mbappé, Vinicius i Bellingham estava predestinat a guanyar-ho tot, però ho està perdent tot i l’única raó admissible és la perversa conxorxa arbitral. Ni ensuperbiments, ni lluites d’egos, ni planificació deficient, ni el forat negre al migcamp, ni la falta de futbol… els àrbitres. Fa mesos que sentim la trola, i el que ens queda per escoltar. L’últim episodi, la final de Copa. Un espectacle esportiu amb tots els ingredients, empastifat per l’esperpent mediàtic madridista, destinat únicament i exclusivament a emmascarar el fracàs. Igual que va passar quan la Pilota d’Or no va ser per a Vinicius, sinó per a Rodri; igual que quan el dit de Mourinho assenyalava el camí del Reial sota el regnat del Barça de Guardiola. Per sort o per justícia poètica, aquest cop el futbol va arraconar la coacció de Real Madrid TV als àrbitres, la plantada infantil del club blanc als actes de la prèvia, el delirant intent de canviar els col·legiats i els comportaments violents i insultants de jugadors madridistes.
L’equip d’Ancelotti ho va intentar, més per empenta i agressivitat que per futbol, però el Barça de Flick va resistir. Al desgast de la temporada, a les tarascades del rival, a l’extraordinària passivitat arbitral a l’àrea del Madrid, i a l’envestida que va capgirar la final a la segona part. L’equip blaugrana va tenir resposta, com tota la temporada; la resposta va ser coral, com tota la temporada, i com tota la temporada, també, el Barça va tornar a ser millor que l’etern rival, com a la Supercopa de l’Aràbia Saudita (5-2) amb un home menys, com al Bernabéu (0-4) o com a la Lliga (4 punts d’avantatge). El futbol i el seu entorn s’entesta a generar grans icones que marquin la diferència, quan la grandesa d’aquest Barça és que la diferència la marquen molts, tots. I en el pols amb aquest nou Madrid galàctic, els gols de Ferran (2-2) i Kounde (3-2) tenen valor de títol i de metàfora.
I encara no està tot dit, ni guanyat. Dimecres, les semifinals de Champions i, després, l’esprint final de la Lliga. Si la cosa no canvia molt, la Lliga confirmarà la feina, la fam i la jerarquia futbolística que els blaugranes han estat demostrant els nou últims mesos. És innegable que el Barça ha emergit amb força, amb un equip molt jove, reconnectant amb la seva afició, amb un horitzó il·lusionant i amb un projecte que torna a generar orgull i a donar resultats. El Barça de Flick ja ha guanyat, per l’equip que ha construït i perquè està a vuit partits de guanyar-ho tot. El potencial de l’equip ja ha quedat demostrat. En tot cas, el doble duel amb l’Inter marcarà l’alçada del llistó.
