Somriures i llàgrimes, èxits i derrotes, elogis i crítiques, és el pa de cada dia a l’esport professional. Els campionats de 30 victòries en 30 partits són un espècimen escàs, poden ser una pàgina per emmarcar, però també una trampa capaç d’enganyar al més pintat. El Barça femení ha pujat als altars pel seu triplet de fa un any, per elevar el futbol femení omplint el Camp Nou, per guanyar la lliga perfecta, per dignificar i prestigiar l’estil del Barça, per guanyar-se l’afició i fer-ne de nova, per la tercera final de Champions en quatre anys, i per arrossegar-hi quinze mil aficionats. Mèrits propis. Però la moneda sempre té dues cares i a Torí vam veure la del dolor. Les jugadores, el cos tècnic i el club van poder sentir que no tot està fet i que hi ha marge de millora.
Fa quatre anys a Göteborg, l’Olympique de Lió era molt millor equip i va passar per sobre del Barça. A Torí, simplement, va competir millor i aquesta és la lliçó per a les jugadores de Jonatan Giráldez, l’experiència que les ha de fer créixer a elles i al projecte. La poca competència de la lliga espanyola no les va ajudar, però hi ha més detalls per analitzar; el primer, que tu pots tenir el teu estil i filosofia de joc, però no pots fer-lo valer sense igualar la intensitat, el ritme i si cal l’agressivitat del rival; en una final davant l’OL, regalar i perdonar no és una opció. A banda d’això, l’equip tampoc no va arribar del tot fi a la final, com es va veure en els partits previs, i la plantilla és molt bona, però també ha quedat clar que pot elevar la seva competitivitat en algunes posicions.
La final de Torí dona eines per continuar creixent, però també permet treure conclusions positives sobre un projecte que va com un tro, amb un pressupost -està bé recordar-ho- sensiblement inferior al d’aquest OL que manté la jerarquia a Europa. Jugar tres finals de Champions en quatre anys i mantenir el domini implacable en la competició espanyola assenyala inequívocament que estàs fent moltes coses bé. Jugar com juga l’equip de Giráldez permet guanyar, competir per tot, reivindicar la molta feina feta els darrers anys i consolidar una aposta del Barça pel futbol femení, que és ja irrenunciable. Però també ha fet més gran el Barça en termes esportius i de marca, però també fent afició, mobilitzant milers de seguidors, generant admiració o situant el Camp Nou en la història de l’esport femení.
