El Barça ha convertit la seva vida en un calvari per negar-se a assumir la seva malaltia i la feinada que li espera abans de recuperar les seves plenes facultats. Guardiola va detectar-ne els primers símptomes fa gairebé una dècada -ja ha plogut!- i va marxar per no tornar, mentre aquí l’aluminosi avançava sense oposició. Luis Enrique va viure el deteriorament del malalt i, honestament, va preferir la dimissió a la impotència. Va ser més fàcil, per a la junta directiva i per a l’entorn, deixar-lo marxar sense fer preguntes i continuar vivint la vida loca en direcció a l’abisme, que assumir el final de cicle. Va ser més còmode seguir esprement el glamur del “millor equip del món”, gastant diners a cabassos i incinerant entrenadors (Valverde, Setien…), que admetre la farsa i la falta de pla més enllà de la messidependència elevada a l’infinit. I, increïblement, ha estat més fàcil cremar Koeman a la pira, que declarar oficialment l’estat de zona catastròfica, perquè tothom ho entengui i baixi del pedestal.
Queda molt bé entonar allò de “som el Barça i aquí no hi ha temporades de transició”, però, amics i amigues de la sala, això és un lema, com el més que un club, i després poses Qatar a la samarreta. La realitat sovint no està a l’altura de l’eslògan. I quan un equip cau tant i durant tants anys com ho ha fet el Barça, no només deixes de ser el millor equip del món, no només encaixes pallisses a París, Roma o Liverpool, t’immoles davant el Bayern (2-8) i et pinten la cara a casa (Juventus, 0-3; PSG, 1-4; Bayern, 0-3…), la realitat és que per primera vegada en divuit anys el Barça acabarà jugant l’Europa League (abans Copa de la UEFA), perquè la Champions li va gran. I llavors ja tothom entén que, efectivament, “és el que hi ha”, que no havies baixat tres o quatre esglaons sinó la piràmide sencera; que Xavi té un pla magnífic i il·lusionant, però no té el botó de l’hiperespai perquè tot torni a ser com abans, i que fas tard a fer una cura d’humilitat, perquè el món del futbol ja te l’ha feta.
Ara, qui tingui malsons per haver de viure un Barça-Rangers o Barça-Olympiakos o Barça-Dinamo de Zagreb, que recordi que el Barça de Ronaldinho jugava eliminatòries contra el Púchov i el Panionios a la Copa de la UEFA, que el va eliminar el Celtic de Glasgow a vuitens de final, i que a la Lliga va estar a 3 punts del descens abans de créixer i créixer fins a guanyar dues Lligues i la Champions. Xavi és l’entrenador idoni en aquest moment de la història culer, però necessita temps per al grapat de joves talents que té al vestidor, temps perquè el club torni a fer diners i pugui millorar-li la plantilla, temps per construir un equip treballat com ho estan els rivals; temps, en definitiva, per remuntar la piràmide i posar-se a l’altura dels millors. Si no li volen dir transició, no li diguin transició, però tots sabem de què parlem.
