Les urgències històriques són allò que Cesar Luis Menotti va elevar a categoria fa quaranta anys per descriure l’ansietat en què vivia el Barça pel desequilibri entre la grandesa del club i la buidor del seu palmarès, en un món -diguem-ho tot- on el Reial Madrid era en si mateix un greuge comparatiu permanent per la seva jerarquia a la Lliga i la seva col·lecció de Copes d’Europa. Les coses han canviat bastant en quatre dècades gràcies a un tal Johan Cruyff, però el virus encara circula pel Camp Nou i la millor prova d’això són els dubtes i les ganyotes amb què està vivint aquesta temporada en què torna a liderar la Lliga amb autoritat (+9), és a dos partits de guanyar la Copa i ja té una Supercopa al sarró.
Ja ho sabem, el Barça aspira a l’excel·lència; l’excel·lència no és guanyar i prou; l’excel·lència és guanyar sotmetent el rival amb un bon espectacle de futbol ofensiu; això és el que feia el millor Barça de la història; així és com l’entitat ha aconseguit omplir els grans buits d’aquell palmarès escanyolit de primers dels anys vuitanta del segle passat; i la millor manera de tornar-hi és ser fidel a la mateixa fórmula. Aquestes són les premisses. El problema és que el Barça, avui en dia, no es pot permetre aquest nivell de vida. I per aquí plora la criatura, l’entorn i la crítica el dia que el Barça de Xavi brilla més en defensa que en atac, com va passar a la Copa al Santiago Bernabéu (0-1) i a la Lliga amb el València (1-0).
I tornem a Menotti, a les urgències històriques d’aquest Barça, que són tornar al dream team, al de Cruyff, al de Rijkaard, al de Guardiola, en un trajecte directe sense parar a totes les estacions i baixadors que hi ha en el camí, perquè ja són tres anys al fang esportiu, perquè el club necessita recuperar credibilitat i glamur competitius i perquè mentrestant el Reial Madrid ha fet de la Champions el jardí particular de Florentino. Ja li agradaria a Xavi Hernández poder-se saltar unes quantes pantalles. I també a Joan Laporta, perquè per pagar deutes i el que costarà el nou Camp Nou si una cosa necessita és que el cercle virtuós rodi sense parar.
Tenia raó Menotti fa 40 anys I la té Xavi Hernández avui, quan reclama que s’avaluï el seu equip en comparació al de fa un any, no en comparació al millor Barça de la història. En tot cas, només cal ser una mica realista per entendre que al Barça encara li falta talent, fons d’armari i maduresa com per governar partits i rivals en sèrie amb el seu pla A, tal com feia el Barça de Xavi, Iniesta, Messi i companyia. I en aquestes circumstàncies, quan et trobes un rival amb prou arguments, quan les lesions et priven d’alguns jugadors clau o quan t’expulsen un jugador i estàs en inferioritat, no cal ser cholista; de fet, no hi ha res més futbolístic que saber recórrer a un pla B per avançar.
