De ciment armat, roca granítica o pedra volcànica. Aquesta és la duresa facial dels aficionats de l’Atlètic de Madrid a les xarxes, que continuen somicant per l’eliminació europea, atribuint-la a un penal no xiulat sobre Griezmann. Es tracta dels mateixos que callaven quan en els quarts de final es van veure clarament beneficiats davant del Barça: al Camp Nou, expulsió perdonada a Koke i penal no xiulat per mans de Pubill i, en la tornada, braç clamorós de Lenglet i empenta a Olmo a l’àrea madrilenya, gol no concedit per un fora de joc dubtós de Ferran Torres, vermella rigorosa a Eric i peu de Musso -voluntari o accidental, però impactant- a la cara de Fermín.
El community manager de l’Atlètic ho va salpebrar amb befes sobre l’olor de la gespa tallada de bon matí o apropiant-se del lema més que un club. Allò que ignoraven -o no volien saber- és que l’única raó per la qual van ser afavorits és perquè el rival era el Barça, però contra l’Arsenal a l’Emirates es van quedar sense xarxa de seguretat. I els seus plors sonen a hipocresia i cinisme.
L’error blaugrana rau a haver volgut teixir amb els matalassers una filantròpica aliança contra l’enemic comú. L’infame doble toc en la pena màxima de Julián contra el Madrid va rebre la immediata complicitat del barcelonisme, però sembla evident que aquella jugada, que va forçar a canviar una normativa, requeria una compensació a curt termini. I més quan ara el bressol de l’altre club de la capital és mogut pel fons d’inversió Apollo, que per Sant Jordi va organitzar un fòrum de negocis i esports amb Tebas, Ceferin i Al-Khelaïfi. I Miguel Ángel Gil Marín forma part del comitè executiu de la UEFA: prou pes per diluir des dels despatxos el joc dels clubs que són dels socis, però insuficient per aturar l’Arsenal, propietat d’un magnat americà.
En el cantó dels qui han celebrat tres títols a Neptuno en la darrera dècada, queda una devoció sectària a Simeone -Mourinho 2-, a qui tot se li perdona. Un individu de gestos matussers i futbol gasiu que no dubta a aplicar mil i un ardits per acomplir el seu ideari: pèrdues de temps, entrades al límit o recull pilotes que desapareixen misteriosament. El drama és que el Cholo personifica, en una mena de viciosa bicefàlia, el millor i el pitjor que poden posseir: ningú representarà tan bé la seva (acomplexada) virilitat i, alhora, només faran un seriós salt competitiu si accepten que el seu cicle s’ha acabat.
Lluny d’erigir-se en contrapoder antifeixista, l’Atlètic de Madrid va perdre fa massa anys una ocasió immillorable per marcar distàncies amb el seu veí, tan presumptament odiat i que li va arrabassar dos ceptres europeus amb arbitratges indignes. Però tant al Calderón com al Metropolitano onegen banderes espanyoles i no pas republicanes, com si la franja blanca de la samarreta s’apropés a La Cibeles mentre que la vermella es va empastifant de rojigualda. La diferència entre l’Atlètic de Madrid i el Madrid és idèntica a l’existent entre el PSOE i el PP: residual, simbòlica. Units per Espanya.
Si el seguidor de l’Atlètic de Madrid fes un mínim esforç de racionalitat, empatia i autocrítica, admetria que a Anglaterra va aparèixer el karma, perquè les decisions arbitrals els van empènyer decisivament a les semifinals. I, de retruc, mentre s’aferra al comodí Negreira com fa qualsevol merengue, reconeixeria l’obscena empremta de Jesús Gil -indultat per Franco per la precipitada construcció d’un restaurant a Los Ángeles de San Rafael, que el 1969 va deixar 58 morts i 150 ferits-, fart de dopar l’equip amb els diners de la corrupció de Marbella. Així, el famós doblet del curs 1995-96 en surt esquitxat.
Però el fervor d’un ecosistema incondicional els fa seguir i recorda la frase “al rival, písalo, písalo“, pronunciada el 1993 per Bilardo quan entrenava el Sevilla d’un decadent Maradona… liderat per un tal Diego Pablo Simeone.
