No m’agraden els canvis. Gens. Sempre m’ha costat afrontar-los. Quan era petit tenia una sensació estranya tant en l’últim dia de curs com en el darrer moment de les vacances. Soc així. Em destarota especialment el fet d’acostumar-me a una rutina i que hi hagi alguna cosa que la trenqui. I em passa amb les coses insignificants, però també amb les més importants. La de deixar de dirigir Món Esport, com us podeu imaginar, no ha estat la decisió més fàcil que he hagut de prendre.
Tampoc m’agraden els tòpics. Menys encara, de fet, i per tant no aprofitaré el meu últim text per parlar dels nous reptes, de la maleïda zona de confort, dels encerts i els errors, de les experiències viscudes ni de res que s’hi assembli. No vull avorrir-vos. Simplement pretenc, i per això em trobo davant del teclat, ser agraït amb totes les persones que m’han acompanyat en aquesta etapa. També és un tòpic, en soc conscient, però crec que l’ocasió s’ho mereix. No em vull deixar ningú i la millor forma d’aconseguir-ho és evitar enumeracions llargues i pesades, però sí que m’agradaria destacar especialment en Salvador, l’editor del grup El Món. Va confiar en mi en un moment complicat per al mitjà i en tot moment m’ha donat llibertat absoluta per fer el que he volgut. Sense excuses. Sense peròs. “No em prometen que podré fer determinades coses, sinó que em demanen que jo sigui la garantia que totes aquestes coses es facin”, em va dir Marc Duch, responsable de l’àrea social de Sí al Futur, sobre la seva incorporació a la candidatura de Víctor Font. M’he sentit exactament així durant tot aquest temps. I això, en el món del periodisme, és –malauradament– excepcional.
Tots els companys de redacció i de secció també mereixen que els mencioni en aquestes línies. M’he encarregat d’acomiadar-me de cadascun d’ells personalment i de reconèixer-los tot el que m’han ajudat els últims anys. Ens retrobarem, no en tinc cap dubte. Sigui pel motiu que sigui. El millor d’aquesta professió és l’establiment de vincles molt especials amb aquells que comparteixen una passió difícil d’entendre per aquells que no la tenen. “Dicen que estamos locos de la cabeza”, que diuen al Benito Villamarín. Deixo el comandament de Món Esport en molt bones mans. No tinc cap dubte que el Joan Pol, a qui desitjo sort i encerts, estarà a l’altura.
El meu pare sempre m’ha dit que, per gaudir-lo, el Barça ha d’anar molt bé o molt malament. Que les mitges tintes són poc apassionants. Té raó. M’ha tocat viure alguns dels pitjors moments de la història recent del club i de presenciar-ne uns quants, com el desastre d’Anfield, en directe. En el fons he estat molt afortunat. En els últims mesos he viscut canvis d’entrenadors, dimissions, un vot de censura, partits a porta tancada per un virus que ha fet trontollar el negoci del futbol modern, una precampanya electoral i un llarg etcètera. Ha estat apassionant explicar-ho. Espero haver-ho fet bé. Continuaré esforçant-m’hi.
No tot ha estat perfecte, però he treballat, après i gaudit tant com he pogut. I això, crec, és el més important.
Fins aviat. Sempre agraït,
Jordi
