La participació de Pep Guardiola a l’acte organitzat per les entitats sobiranistes partidàries de la celebració del Referèndum el proper 1 d’octubre ha aixecat una forta polseguera en els cercles polítics i mediàtics de la capital espanyola. Poc avesats a escoltar a un esportista manifestar-se obertament i sense embuts sobre qüestions relacionades amb l’actualitat política, el cert és que les paraules de l’ex tècnic del FC Barcelona han desfermat les baixes passions.
La corrua d’indignats amb el manifest llegit per Guardiola va sortir en tromba a desprestigiar i menystenir l’actual entrenador del City. La majoria retreien que ara denunciés la situació política a l’Estat espanyol i en el seu moment mostres un suport explícit a la candidatura de Qatar per acollir el Mundial de 2022. A ben segur aquelles manifestacions on exposava que és “sense cap mena de dubte el país del món islàmic més obert, més occidental (…) on els ciutadans tenen llibertat” el perseguiran tota la vida, perquè Qatar, evidentment, no és cap model idíl·lic de democràcia. Ja ho diuen que tots som esclaus de les nostres paraules.
El segon element que ha focalitzat les crítiques fou el seu passat com a jugador internacional espanyol. “El viratge secessionista de Guardiola: de la selecció espanyola a líder independentista” titulà algun diari posant en dubte el compromís esportiu del jugador quan defensà la samarreta de “la Roja”. Els seus detractors més bel·ligerants obliden com l’article 46 de la Llei 10/1990 obliga —aquí no hi ha dret a decidir que valgui— als esportistes federats a assistir a les convocatòries de les “selecciones deportivas nacionales“. La no compareixença preveu sancions que inclouen la “inhabilitación, suspensión o privación de licencia federativa, com carácter temporal o definitivo“. Tant fa si un futbolista potser prefereixi jugar amb la selecció catalana —a qui per cert tampoc permeten competir oficialment— perquè com no pot triar ha de vestir sí o sí la samarreta espanyola. Això, però, no és pas cap imposició. Déu me’n guard!
Aquell emblema de la selecció olímpica dels Jocs del 92 però, sempre va estar sota sospita. Guardiola mai ocultà les seves afinitats polítiques ni el fet que si un dia es presentava la possibilitat d’escollir no dubtaria jugar amb la selecció quadribarrada. El seu compromís, per tant, era molt professional però poc patriota. Escarransidament patriota (espanyol clar).
Per això, per acabar de reblar el clau, alguns mitjans, aprofitant el seu desè títol obtingut a Roland Garros, van enaltir la figura del manacorí Rafael Nadal, aquell esportista que “si nos representa”. El tenista balear és l’ensenya pàtria per excel·lència de l’esport espanyol. Un model d’èxit de projecció internacional. Esportista amb talent, jove, emprenedor, Nadal ha esdevingut una icona publicitària global. Una imatge amable i de prestigi explotada a dojo per la “marca España”. Aquell patriota que plora emocionat quan sona l’himne espanyol, que somriu orgullós mentre desfila com abanderat de la delegació olímpica als Jocs de Río, llueix canelleres amb la rojigualda o s’embolcalla amb ella per rebre i mossegar trofeus. Segons alguns mitjans, “Nadal representa el respeto, la humildad y las ganas de luchar. Representa una España moderna y sin complejos”. Perquè ell sí —i no pas Guardiola— “Nos representa a todos”.
Un informe de la revista Forbes exposa com el tenista va facturar l’any passat 24,7 milions d’euros, dels quals només 3,97 foren ingressos derivats dels partits que va jugar. Nadal és, doncs, una màquina de vendre productes. Una marca comercial a la que moltes empreses es volen apropar perquè assegura una alta rendibilitat en comptar amb un perfil transversal i un estil de vida deslliurat de polèmiques i gestos extravagants. Mutua Madrileña, Telefónica, KIA, Banc Sabadell i, fins i tot, el Ministeri d’Agricultura espanyol han confiat en el manacorí com a imatge corporativa. A tot això cal sumar l’entramat de negocis que ha bastit —des d’hotels, passant per immobles de luxe o restaurants— amb socis com Abel Matutes Prats, fill de l’ex ministre del PP i home fort d’Eivissa, Pau Gasol o Enrique Iglesias.
Però Nadal, aquest “español ejemplar” com el titllà en el seu moment Mariano Rajoy, potser no ho és tant atesos els problemes amb Hisenda que transcendiren el 2012, quan l’Agència Tributària obligà al tenista a canviar el seu domicili fiscal, des de feia sis anys situat al País Basc, per beneficiar-se del seu règim especial. Després d’un judici, l’esportista es va veure obligat a pagar una milionada per regularitzar la seva situació. El balear tancà la polèmica amb un comunicat on manifestà com “fora tindria el doble de diners, però a Espanya tinc el doble de felicitat”. Sort que sempre ens quedarà Federer.
