Una breu connexió al teletext ens confirmarà que el Barça conserva intactes les seves aspiracions a guanyar la Lliga i la Champions, les dues competicions que més interessen a tothom, als que trepitgen la gespa i als que s’ho miren des de la grada. No obstant això, a baix i a dalt, la confiança i la convicció són inferiors al temor que la temporada acabi en blanc per primer cop des del 2008, l’any en què el Barça de Ronaldinho va capitular per donar pas a una altra etapa. No cal dir que seria un fracàs sonat, perquè competir és guanyar i perdre, però el que no es pot permetre un club amb quasi mil milions de pressupost és no preparar-se bé per intentar guanyar i, a dia d’avui, és evident que el Barça no ha fet. És tan simple com que l’equip blaugrana, avui, no està millor que fa un any, en alguns aspectes podríem dir que està pitjor. I això ho saben els dirigents, ho senten els jugadors i ho constaten els seguidors. Això sí, els primers ho neguen, els segons dissimulen i els culers, que no veuen l’equip més fort que a Liverpool el 2019, que a Roma el 2018 o que a Torí el 2017, esperen la primavera resignats, emprenyats i absolutament escèptics.
Tampoc és molt sorprenent que la gestió esportiva del club no hagi sabut resoldre els problemes de fons que arrossega l’equip, les seves mancances, la regeneració dels seus lideratges. Només cal sentir l’exvicepresident esportiu, Jordi Mestre, confirmant públicament (en una entrevista a Mundo Deportivo) el que venim denunciant fa molt de temps, a saber, que la direcció esportiva fa anys que va deixar de ser cosa de professionals i experts en la matèria, per ser cosa dels directius, és a dir, d’aficionats. És cert, els han votat i s’hi juguen calés amb els avals, però jugar a ser director esportiu sense el coneixement, la preparació i el talent necessaris et porta a navegar sense rumb ni carta de navegació; et porta a gastar-te 500 milions d’euros en tres anys per acabar arribant a la fase decisiva de la temporada amb només 15 jugadors del primer equip més un juvenil, sense davanter centre, amb tres centrals i gràcies, i amb la columna vertebral envellida i desgastada per més d’una dècada de competició al primer nivell. Ah, i amb entrenador nou a mitja temporada per pilotar una fugida endavant digna de Thelma i Louise.
Efectivament, no és un bon model de gestió esportiva, però és el model d’aquesta junta directiva, que mai ha cregut en la direcció esportiva professional i que ha utilitzat la figura del director esportiu, o del secretari tècnic, com li ha convingut en cada moment; ara et poso, ara et trec, ara en poso un altre, o no en poso cap, o millor encara, m’hi poso jo i m’invento una “comissió tècnica”, que de tècnica té el nom i poca cosa més.
Els resultats ja s’estan veient. Tenir Messi és un avantatge que no ha tingut ningú més, però no saber gestionar la plantilla que l’envolta ha conduït irremissiblement a tenir l’equip més car –s’endú 650 dels 900 milions del pressupost–, a fer un futbol més avorrit, a perdre part de la personalitat que et feia més fort i de l’orgull que generava, a fracassar any darrera any a la competició reina del futbol d’elit, que és la Champions, i a generar dimissions en cadena entre l’afició. Ho podríem vendre millor, parlar de la il·lusió que generen De Jong o Ansu Fati, de les moltes Lligues i Copes que ha guanyat l’equip els últims anys i no diríem cap mentida, però tampoc diríem la veritat i sobretot estaríem renunciant a explicar la realitat.
