Entre somriures, samarretes i banderes blanc-i-vermelles i converses de futbol, milers de gironins enfilen les diverses vies que donen accés des del centre de la ciutat a Montilivi, una zona residencial i universitària que brilla amb la llum dels aficionats (i dels focus de l’estadi) en cada partit. Entre els seguidors del Girona, hi ha cares de fascinació i incredulitat pel tros de temporada que està fent l’equip. Per una banda, hi ha la prudència d’una afició que ha vist com la història ha estat molt cruel amb el club. Per l’altra, ningú no es vol despertar del somni i, d’aquesta manera, entre l’esperança de poder plantar cara a qualsevol i la consciència que no es poden guanyar tots els partits, els gironins omplen l’estadi jornada rere jornada, en aquest cas, també, contra el Sevilla.
Així es viu un partit a Montilivi, l’estadi on es pot veure el millor futbol de la Lliga
Els gironins s’han abonat al bon futbol i això es nota. No només per les converses que se senten pels volts de Montilivi, amb confiança absoluta a Míchel català, sinó també per com interactuen amb l’equip. A cada filigrana de Savinho, a cada control de Miguel Gutiérrez, a cada arrancada de Yan Couto o a cada passada de Tsygankov, el públic respon amb uns “oh!” i uns aplaudiments d’admiració dignes de qualsevol estadi històric. I és que Montilivi està sabent acompanyar a la perfecció els recitals que dona l’equip a gairebé cada partit, gaudint d’allò més amb el futbol champagne, l’antic tiki-taka, que desplega el conjunt blanc-i-vermell.
Després de cada bona jugada, els gironins saben perfectament què fer: buscar la pantalla gegant de l’estadi, potser cal mirar al davant, potser cal girar el cap, però tothom ho fa. Com si els aficionats no s’acabessin de creure l’acció que acaben de veure, busquen la repetició per confirmar que sí, que el que han vist és real, que el seu equip, aquell que fa pocs anys ja era un somni que estigués a la Segona Divisió, està fent un futbol al qual només aspiren els escollits. I, fins i tot, es tornen a sentir alguns crits d’admiració quan constaten que aquella jugada no se l’han imaginat i ho veuen reflectit a la pantalla.
En un partit com el del Sevilla, que ha acabat amb un 5-1, el gaudi és encara més gran. Quan el partit ja estava sentenciat, ha arribat la festa. En les possessions llargues, crits d’oé, oé a cada passada. En els moments que la pilota estava al mig del camp, l’onada. “Que boti, que boti, que boti, Montilivi” i cops amb els peus a una graderia supletòria que, aviat haurà de convertir-se en una graderia real, però que, de moment, serveix per fer una bona sorollada. Com a curiositat, també hi ha hagut algun deix d’aquells moments que el Girona era a Tercera Divisió o a Segona B i els gironins tenien simpatia cap al Futbol Club Barcelona com a club a l’elit: Sergio Ramos s’ha endut una gran escridassada a cada pilota que ha tocat.
Amb tot, com a mínim aquesta temporada, Montilivi s’ha convertit en un temple del futbol. A l’estadi del Girona s’hi practica el millor futbol de la Primera Divisió i, fins i tot, un dels millors d’Europa. Els aficionats ho saben, ho agraeixen i ho recompensen amb un suport incondicional a l’equip. Fer el camí fins a Montilivi per als seguidors d’aquest equip s’ha convertit en el pelegrinatge més agradable i, mentre el somni duri, toca gaudir-ho.
